La comunitat s'enforteix a través del ritu i la dansa ho va expressar anit en l'espectacle inaugural de la Mediterrània, que va protagonitzar una companyia basca, Kukai Dantza, en la seva cinquena visita al certamen. I aquest cop, la posada en escena del muntatge Erritu a la basílica de la Seu va tenir la col·laboració d'una vintena de veus femenines integrants de l'Orfeó Manresà.
L'enorme cua a la porta del temple gòtic, que arribava fins al final de la Baixada tot i fer un parell de giragonses, i la sonora ovació final -els artistes van sortir a saludar tres cops a la concurrència- són dos indicadors de l'èxit que va saludar l'obertura oficial de la fira. Més de mig miler de persones van seguir atentament, durant una hora, el desenvolupament d'un espectacle que porta un títol tant evocador com Erritu, que en basc significa ritual.
La Mediterrània d'enguany té en el concepte de ritu el seu leitmotiv. Anit, mitja dotzena de ballarins de Kukai van iniciar el seu ritual particular sobre un tatami rectangular que cobria la part central de l'enorme nau de la basílica manresana. El públic -gent asseguda a terra i, la majoria, en unes grades habilitades per a l'ocasió- cobria l'escenari pels quatre cantons. Un suggeridor joc de llums -vaporós a estones- i els cants del contratenor David Azurza van crear una atmosfera hipnòtica i embolcallant que van abrigar el silenci sepulcral que va acompanyar l'espectacle en tot moment.
Kukai és un referent indiscutible de la dansa contemporània a la península i ahir va demostrar un cop més com sap assumir el llegat ancestral de balls com l'aurresku per integrar-los en unes coreografies que, a Erritu, amb l'autoria de l'israelià Sharon Fridman, serveixen per oferir un mosaic de mirades al trànsit per la vida. La naixença, la soledat, l'amor i la vellesa -i, finalment, el pas cap a la condició mortal- es van manifestar en una peça que, sense descans, a ritme d'esbufecs i moviments a estones frenètics, va mantenir el públic en tensió.
En el tram final, una vintena d'intèrprets de l'Orfeó Manresà van encerclar l'escenari i van contribuir amb els seus cants al desenllaç d'una peça profundament simbòlica. Erritu convida a creure en la potència convivencial de la societat entesa com una comunitat d'éssers lliures que es protegeixen i s'estimen, de persones que no s'abandonen i se cerquen en els mals tràngols. Tot i el caos de la vida, la unió s'imposa.
Les cantants van incorporar-se a l'harmoniós ball final dels ballarins de Kukai i, girant en cercle, van convidar diversos espectadors a sumar-s'hi i fer el perímetre encara més gran. Tota una declaració d'intencions: la vida és un conjunt de ritus que ens ajuden a fer de l'existència una experiència espiritual i la comunitat dota de sentit la pertinença al grup. Envoltats de retaules gòtics, artistes i espectadors es van elevar per una estona i van aparcar les tribulacions quotidianes. La dansa com a eina d'amor incondicional.
