V an estrenar l'espectacle el 12 d'octubre del 2017. El dia de la Hispanitat, que per a molts xilens és un dia per sortir al carrer, manifestar-se i aixecar la veu. Malen no volia sumar-se a la celebració, sinó més aviat contestar-la, cridar l'atenció sobre el dolor que ha patit i que pateix el poble maputxe.
Des de llavors l'espectacle ha batut records de públic i ha estat premiat, una experiència emocionant per a les dones que en formen part i que ahir van ser a l'escenari del Kursaal.
«Sóc cos / Sóc aigua / Sóc venes vermelles en pell fosca / Sóc una ínfima partícula flotant a l'univers / Sóc les meves àvies / Sóc la meva mare», deien en un dels textos de l'obra, elaborats durant el procés creatiu per Karen Car-reño, l'assistent de direcció.
A escena van pujar tretze dones, algunes professores, secretàries o actrius, però també ballarines professionals. Hi van posar el cos, la veu, l'alegria i el crit. Veure-les va ser una oportunitat per entendre què és l'ülkantun, la forma d'expressió i de sentiment maputxe.
Les imatges se succeïen sense esceneografia, amb elles vestides de negre o gairebé sense roba, acompanyant-se només per la percussió del kultrun i d'una arpa de boca que anomenen trompe.
Van començar movent-se com un balancí, d'un costat a un altre, es van unir, es van separar i es van celebrar. Una coreografia de Ricardo Curaqueo que va tenir com a protagonista la seva germana Ayelen de 10 anys i mirada absorvent.
«Ella i jo hem viscut moments històrics diferents», deia Curaqueo. «A Xile, ara es posa en valor el que som com a poble. S'estan revitalitzant les nostres tradicions, però mai no és suficient».
Malen, que significa nena o noia jove, és una peça en què ningú no representava cap personatge, sinó a si mateixes. Elles són les que que aporten la seva prespectiva de la cosmovisió.
«És una obra que té esperit propi, nosaltres només intentem seguir-la», afegia Curaqueo.
El moment més emocionant de l'obra va ser quan la petita Ayelen es troba cara a cara amb la més veterana del grup, Elsa, de 75 anys.
El públic va aplaudir amb intensitat. Des de la primera fila els van entregar un ram de romaní. Ho van agraïr, era la seva estrena a Europa.
Quan es va acabar l'obra se'n van anar juntes al camerino, van tancar la porta, es van abraçar fent rodona i es van posar a plorar.
Avui volen cap a Santiago de Chile.
