«Quan vius durant tant de temps amb uns personatges pràcticament acaben formant part de la teva familia. I quan s'acaba, els perdo». A El fil invisible, l'escriptora Gemma Lienas (Barcelona, 1951) ha conviscut amb la pintora surrealista catalana Remedios Varo (1908-1963); amb la científica britànica Rosalind Franklin (1920-1958), que va tenir un paper determinant en el descobriment de l'estructura de doble hèlix de l'ADN; i amb Júlia Coma, una dona que no té clar si vol ser mare o no, que prepara un documental sobre Franklin i que rep una invitació per a la celebració dels 100 anys de la seva besàvia, a qui no coneix, a l'illa de Batz. La Júlia descobrirà que els seus orígens amaguen un fosc secret a través d'una intriga molt ben tramada i ancorada en la Segona Guerra Mundial. Dones potents, fortes, que va acabar sargint a El fil invisible, amb què Lienas va guanyar el juny el premi el 38è Premi BBVA Sant Joan i que aquest setembre arribava a les llibreries. Dimecres la va presentar a Manresa.
Quin és el primer fil que estira?
El meu home, físic, va arribar de Copenaghen i em va explicar que en una conferència sobre ciència havien parlat d'una dona que segur que m'interessaria. Era la pintora Remedios Varo, que, sovint, introduïa en les seves pintures elements de ciència. Em va semblar una dona fascinant i vaig pensar que podria escriure una novel·la on hi sortís.
Però després es va topar amb Rosalind Franklin.
Sí, i la vaig trobar molt interesant. Se'm van ocórrer un parell d'idees per relacionar-les i vaig decidir muntar la història. I com que el secret familiar de la Júlia s'entronca en la Segona Guerra Mundial necessitava un escenari.
I aquí entra l'illa de Batz.
Sí, volia que passés a França. La meva mare era francesa. I mentre m'estava documentant sobre Rosalind Franklin vaig descobrir que havia fet una estada a l'illa de Batz, a la costa bretona.
El món de la cultura no sol ser gaire de ciència. Al revés, bastant més.
A mi sempre m'ha interessat la ciència, suposo que perquè el meu home s'hi dedica, però sobretot perquè soc molt curiosa.
Rosalind Franklin va tenir molt a veure en la cursa contrarellotge que hi va haver pel descobriment de la doble hèlix de l'ADN.
Però a Rosalind Franklin li va anar molt a la contra ser dona perquè vivia en un món encara més masclista que el nostre. Per exemple, en el King's College de Londres, on investigava Franklin, els doctors dinaven tot junts però només era un menjador per a homes; les dones no hi podien entrar perquè se suposava que no eren investigadores. Sempre hi havia moltes converses que a ella se li escapaven. Potser no hi havia voluntat de perjudicar-la, però ella quedava exclosa dels cercles científics i això no l'ajudava.
James Watson, un dels tres investigadors premiats amb el Nobel pel descobriment de la doble hèlix de l'ADN, queda com un trampós.
Watson, que encara és viu, era capaç de qualsevol cosa, no només amb Rosalind Franklin, sinó amb tothom. Un home més preocupat per la glòria que per la ciència.
El de la ciència no és un món fàcil per a les dones.
No. Ara no és tan exagerat com en temps de la Franklin, però a les dones encara els costa molt més visibilitzar-se o tenir les mateixes dotacions econòmiques que els homes per als seus projectes.
A la novel·la, a més de reivindicar-la li atorga el moment de glòria que no va tenir.
Exacte. M'invento un final de ficció però li dono el moment de glòria que hauria pogut tenir.
Li agraden les intrigues?
Sí, però relativament. No m'agrada que la intriga ho domini tot. M'interessa molt més la psicologia dels personatges. Jo sempre explico que si torno a néixer seré neuropsiquiatra perquè les neurociències m'interessen molt.
És a dir, vol que els personatges moguin la història.
Sí. Jo no em deixo arrossegar tant pels esdeveniments com per la personalitat dels personatges.
La seva novel·la pot tenir diferents lectures. Una seria el redescobriment d'aquestes dones i una altra la maternitat a través de diferents dones. Per què?
Volia posar la maternitat amb uns ulls d'ara, amb la meva mirada. I ara la maternitat no és un mandat obligatori per a les dones com ho havia estat anys enrere, quan o eres mare o no eres res. Fixa't que quan et treien l'úter deien l'han buidada. Jo tinc 67 anys i en fa vint me'l van haver de treure: hi va haver gent que em va fer aquest comentari. Però ara, per sort, les dones poden triar. Si tu optes per ser mare, perfecte; però si no, també perfecte.
Però diria que encara continua sent un tema tabú, incòmode...
Ja ho se! i per això mateix volia tractar-ho a la novel·la. I posar una mirada diferent sobre l'home. Als homes, abans, els feien pares i ja està. En aquest cas l'home vol ser pare, implicar-se, i això sí que és una cosa moderna que ve, precisament, del fet que les dones reivindiquen poder decidir si volen ser mares o no.
Quantes dones queden per posar a primera línia?
Moltíssimes....
I com se soluciona?
Continuant batallant per fer-les visibles. Crec que una cosa que s'hauria de modificar són els cur-rículums escolars: les noies no tenen referents perquè pràcticament només hi ha homes. Jo el que reivindico és que hi hagi dones, perquè n'hi ha.
A moltes ni les coneixem.
Exactament. Aquesta és la qüestió. Mira, recordo que fa uns deu anys una amiga meva, més gran, va anar a una exposició que feien al Palau Robert sobre la transició. I va sortir horroritzada perquè no hi havia ni una dona, tot eren fotos d'homes. Però si jo hi era, em va dir, jo vaig lluitar, jo vaig batallar. És una persona coneguda i, per tant, havia tingut un paper en aquell moment. Però havien desaparegut totes les dones. I això és el que em preocupa...
(...)
Jo a casa tinc un dibuix tret d'un llibre que és una paperera molt gran. A dins hi ha tot de dones i a fora hi ha dones estirant dones.
La paperera de la història
Sí. La història ha enviat les dones a la paperera. I les dones sempre estem rescatant dones. Si tu em fas una entrevista a mi és una manera de rescatar una dona, i si jo escric en el llibre sobre la Franklin i la Varo és una manera de rescatar dones de la paperera de la història. Per tant, tot això són maneres de fer-ho.
La Júlia seria el prototip de la dona del segle XXI.
Sí, bastant. L'atre dia a Sabadell, en la presentació del llibre, el presentador va dir que li agradava la Júlia perquè era una dona que no era frívola, que es plantejava els dubtes però que els resolia amb una certa rapidesa. Que la Júlia tenia una manera d'abordar la vida deslligada de l'educació catòlica i del sentiment de culpa que tenim molts. I em va agradar.
