Hi ha ben pocs escenaris a Manresa capaços de catalitzar tants records com El Sielu, pocs espais de festa i nocturnitat que desbordin el seu minut de glòria i perdurin en la memòria col·lectiva com el carismàtic local de la plaça Valldaura. Un recinte que no envelleix i que dijous a la nit va congregar dues generacions de pares i fills per saludar el concert més especial de la història del grup local Arlet. Davant de prop de dues-centes persones, el jove quartet -tres d'ells tenen 24 anys i l'altre 20- es va deixar endur per la mística de la sala i va estrenar amb una satisfacció indissimulada el seu primer disc d'estudi -titulat Mil raons-, en una vetllada que va dur al Sielu uns quants veterans que, de ben segur, feia molt de temps que no hi batallaven.

Per començar sobre segur, Xavier Serra (veu, guitarra acústica i ukelele), Maria Oliva (veus, piano i teclats, harmònica i acordió), Albert Sancristòfol (veus, baix elèctric i guitarra acústica) i Miquel Oliva (bateria i percussions) es van encomenar a Mishima interpretant una versió de Cert, clar i breu. Els Arlet no havien de témer res perquè el públic es va mostrar lliurat a la causa des del primer moment i no pas pocs dels concurrents van reconèixer de seguida la primera composició pròpia que va sonar, Un record. «És la primera cançó que vam fer, el nostre primer senzill, i la toquem gairebé a cada concert», va explicar Xavier Serra. I aleshores, com embolicant els quatre anys de trajectòria, van tocar Començar, «l'últim tema que hem creat».

A final dels 90, quan els quatre músics eren uns infants -en Miquel va néixer el 2000-, el Sielu era un punt de trobada ineludible de la nit manresana d'un públic que, ara, en diríem mainstream. Per això, que un conjunt com Arlet hi vulgués estrenar el seu primer disc -l'anterior treball va ser un EP titulat 15 minuts tard-és significatiu de l'influx que el nom de la sala encara exerceix.

El quartet va entomar el repte amb vitalitat, exhibint un repertori amb cançons potents, i una certa falta de presència escènica. És en el ritme i la teatralitat del concert on Arlet encara té camí per recórrer -sortejar samarretes després de quatre cançons no és molt canònic ni, segurament, recomenable-, però la seva trajectòria encara és breu i l'entusiasme amb què estimen la música supera entrebancs propis de la joventut.

Un dels punts àlgids de la nit va ser la interpretació de Somnis perduts, un tema amb el qual Arlet va guanyar, el juny de fa dos anys, el premi a la millor cançó del concurs Play Music Stop Violence BCN. Una composició folk molt sentida i emotiva, i diferent a Mil raons, d'un ritme més ballable i que dona nom a l'àlbum.

Txarango va aparèixer en dues ocasions ( Quan calla la ciutat i Quan tot s'enlaira) i, fins i tot, va sonar La vida és bonica (però complicada) d'Els Pets. Moment, aquest darrer, on es va notar qui eren els més veterans de la sala. El gruix de la vetllada, no obstant això, el van capitalitzar els temes propis, peces com Seguint el vent, Nous horitzons i Clio, que van ensenyar la capacitat d'Arlet per als detalls i l'equilibri. La reeixida estrena va posar sobre la taula l'evolució d'un grup a qui demà (18 h) es podrà escoltar a la Fàbrica dels Panyos de Manresa.