La comissària de l'Any Pedrolo, l'escriptora i professora universitària Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), passarà avui al vespre per Manresa per parlar del prolífic autor de l'Aranyó (la Segarra) en el marc del festival literari Tocats de Lletra. La trobada, oberta al públic, té l'organització conjunta de Tocats de Lletra i el Centre de Normalització Lingüística Montserrat.

Amb quina voluntat es va emprendre l'Any Pedrolo?

La idea bàsica d'aquest tipus d'efemèrides és promoure l'autor, recordar-lo, donar-lo a conèixer, eixamplar allò que sabem d'ell i fer venir ganes de llegir-lo. En el cas de Manuel de Pedrolo, es tracta d'un dels escriptors més fecunds de la literatura catalana, amb més de 120 obres. Va escriure novel·la, teatre, poesia, dietaris, articles, contes...

Però se'l coneix, sobretot, per la novel·la «Mecanoscrit del segon origen».

Sí, aquesta novel·la va ser i és un èxit enorme, una obra que ha eclipsat la resta de la seva producció. Però no és l'únic motiu pel qual la trajectòria de Pedrolo pot haver quedat una mica al marge: era un escriptor honest i radical, un autor incòmode i molest per a les elits culturals i polítiques.

Tant abans com després de la dictadura de Franco?

Pedrolo va patir la censura durant el franquisme, però després també va ser molt crític amb l'autonomisme i el pujolisme.

Això el va apartar del primer pla fins i tot un cop mort el tirà?

En la figura de Pedrolo s'esdevé un fet contradictori i especial: va tenir molt èxit popular, els seus llibres es venien molt bé, però no era gens còmode a les elits culturals. En l'epistolari entre Rodoreda i Sales, es veu com consideraven Pedrolo l'enemic a abatre perquè el seu èxit era insultant.

Sempre contra corrent?

Pedrolo es plantejava la normalització de la literatura com una democratització de la literatura: és a dir, que tothom pogués llegir en llengua catalana. Pedrolo era insubornable i lluitador, un home d'esquerres, molt militant, pacifista, en contra dels totalitarismes. Però estava fora del cànon, de les elits de les quals parlava... I va passar penúries econòmiques, no ho oblidem. Però va poder anar publicant llibres i va dirigir la col·lecció Cua de Palla de novel·la negra.

I, aleshores, la gent es va oblidar de Pedrolo?

No, no és això. Pedrolo va gua-nyar tots els premis literaris del país, i el 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però patia aquesta contradicció que esmentava: estimat per la gent, però poc valorat per l'acadèmia, pel cànon. També hi ha un altre element a tenir en compte: durant la dictadura hi va haver un intent d'anorrear el català, i a molta gent d'una certa edat li costa llegir en la nostra llengua. Pedrolo, per aquest motiu, va voler que la gent pogués llegir més en català, fos el que fos, obres lleugeres, de gènere... Ell va escriure novel·la negra, de ciència ficció...

Deia que va patir la censura.

Era un problema greu que tenien ell i molts autors, la ingerència de la censura. Ell era conscient que els seus llibres no la passarien. La majoria de les seves obres van sortir més tard, quinze, vint anys després de ser escrites. I la recepció no és la mateixa perquè l'època, el moment, és un altre. Pedrolo, per exemple, va escriure al final dels anys 50 sobre la misèria i la repressió a la Barcelona suburbial, però eren unes novel·les que no podien passar la censura i no van sortir fins vint anys més tard. I, és clar, no és el mateix. A l'autor li genera tota una casuística perquè va haver de fer canvis de nom i altres adaptacions.

És el cas, per exemple, de la tetralogia novel·lística «La terra prohibida», que no es va publicar fins al 1977 i ara ha reeditat Comanegra.

Pedrolo sabia que no passaria la censura. La va tenir amagada sota un graó de la seva casa de Tàrrega perquè aquells textos et duien directe a la garjola. Un amic seu, un ebenista de Sabadell, també li va guardar algunes novel·les.

Afortunadament, ara ja podem llegir-lo sencer.

I ho fem amb una mirada diferent. Sense la proximitat en el temps, podem llegir els seus textos com un document històric.

Què en pensava Pedrolo, de l'èxit del «Mecanoscrit del segon origen»?

Se'n queixava, deia que si arriba saber el que havia de passar, no l'hauria escrit. Per a ell, era una obra menor, però no en renegava. Hi havia nens que li escrivien i ell els responia.

De què parlarà a la xerrada que farà a Manresa?

L'he titulada Com mossegar Manuel de Pedrolo, un autor que no s'acaba mai, perquè vull explicar com podem enfrontar-nos a una obra tan extensa. Entre altres aspectes, vull destacar que a Pedrolo li agradava experimentar i va fer coses que aleshores ningú havia fet. Ara parlem molt del Solenoide de Mircea Cartarescu i del 4,3,2,1 del Paul Auster, però el que fan aquestes novel·les ell ja ho va fer els anys 60 amb el cicle Temps obert: especulava amb l'atzar, les vides alternatives, la relació entre l'espai i el temps, el fet que un petit canvi del passat pot capgirar una vida...

Si no fos català...

.. seria famós arreu del món. Però valorem poc allò que és nostre, és com una mena d'autoodi.

L'èxit editorial de l'Any Pedrolo és una de les seves grans fites?

La resposta de la gent ha estat brutal. S'han fet conferències, clubs de lectura, espectacles de teatre, de música, rutes literàries, dos congressos universitaris... Aquest aspecte és important perquè es publicaran les actes i això augmentarà la bibliografia sobre Pedrolo. Jo no paro de recórrer el territori durant l'any. I el fet que tantes editorials hagin fet una trentena de reedicions és una satisfacció enorme.

Editorials ben diverses com Edicions 62 i Tigre de paper, per posar dos exemples.

Fins ara, trobaves Mecanoscrit del segon origen, Joc brut i Trajecte final perquè són les obres que demanaven els instituts. Per a la resta, havies d'anar a rebuscar en llibreries de vell. I encara n'han de sortir més. S'ha de reconèixer la bona voluntat de les editorials perquè han aparegut trenta títols en un ventall força divers.

Així doncs, l'Any Pedrolo assolirà l'objectiu?

Estem molt satisfets, i la seva filla, Adelais de Pedrolo, està molt molt contenta. Hi ha hagut una explosió pedroliana: des de la institució més petita fins a la més gran, semblava que tothom tenia ganes de Pedrolo. Qui més i qui menys tothom ha fet alguna cosa, i el paper de les biblioteques també ha estat molt bo, s'hi han abocat completament.