L'hivern que va seguir a les tràgiques inundacions que el 25 de setembre del 1962 van deixar un rastre de mort al Vallès és una data clau en la trajectòria com a poeta de Joan Margarit (Sanaüja, 1938), que avui parlarà del seu darrer llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa) en un acte del festival literari Tocats de lletra a la Biblioteca del Casino de Manresa. En el volum, l'autor rastreja en la seva infància per trobar els «fonaments» sobre els quals després es va alçar la persona i l'escriptor.

Teníeu 24 anys aquella nit en què l'aigua va causar dolor i devastació. En el llibre expliqueu que aquell hivern «comença a existir la persona que seré: una poeta i un especialista en càlcul d'estructures». Per què?

El meu pare estava al Ministerio de Vivienda i el meu oncle va passar la nit rescatant gent. Jo vaig seguir els esdeveniments per la ràdio i em vaig adonar que la seguretat de les cases és molt important per a la vida de la gent. Havia començat a estudiar Arquitectura, la gent em felicitava per haver-hi pogut entrar -durant el franquisme era una carrera reservada als rics-, però ho vaig deixar perquè jo volia ser poeta i vaig entrar a treballar a l'editorial Plaza.

El més normal, oi, en un home de lletres?

Jo creïa que la poesia era la vida! Era jovenet i em creia aquestes ximpleries del romanticisme.

Com va anar a l'editorial?

Em van encarregar de redactar un diccionari terminològic: havia de mirar què hi deia en dos o tres altres diccionaris que ja estaven escrits i fer un refregit.

Molt estimulant, pel que diu, no ho sembla.

Al cap de dos o tres mesos, vaig pensar «Joan, potser t'estàs equivocant. Ser poeta, no pot pas ser això que fas'»

I?

La tragèdia de les inundacions em va fer entendre que la seguretat dels edificis és molt important i això em va empènyer cap al càlcul d'estructures.

Renunciava a la poesia?

Al contrari, la poesia estaria encantada si em ficava en aquests temes. Pensa que la poesia és molt gelosa: si jo hagués fet de decorador, i la meva feina hagués estat triar si una paret és vermella o d'un altre color, no hauria pogut fer la poesia que faig.

Per què?

La poesia no és la vida, la vida està per sota de tot i ho comprèn tot. La poesia ha de tenir sentit comú, i intel·ligència també. Al lector, el que li interessa és ell mateix, la poesia és un mirall, si no ja pots llençar el poema a la bassa.

El llibre, però, és molt personal. Parla de vostè.

Però no són unes memòries, les memòries de la gent normal no interessen a ningú. El problema del poeta és que no pot explicar res de fora: si vull fer un poema d'una noia que he vist, primer he de ficar aquesta noia dins meu, del meu cap. El novel·lista pot explicar la vida d'un altre, però el poeta ha de parlar des de dins, i això ho complica tot extraordinàriament.

Converteix la creació poètica en tota una fita.

De tot el que tens dins, el 99,9 % no val res. Però, aleshores, trobes una cosa dins teu que penses que pot ser interessant, i intentes explicar-ho, posar-ho en paraules i, al final, si l'encertes, hi ha algú que llegeix el poema i diu «sí, sóc jo».

«Per tenir casa cal guanyar la guerra» explora, bàsicament, els anys d'infantesa. Per què?

L'objectiu del llibre no és explica la meva vida, això no tindria cap mena d'interès, sinó veure si puc esbrinar per què a la meva vida he fet mil poemes, n'he publicat set-cents, per què he escrit aquests i no uns altres... I per esbrinar-ho, he d'anar a la meva infància, que és el moment on es posen els fonaments. El llibre és, per dir-ho d'alguna manera, una autobiografia amb un objectiu.

Tot és en la infància, doncs?

Preguntar-me d'on ve tot el que he viscut i escrit no ho podia fer quan tenia 20 anys, ni 40, ni 60... És una pregunta del final de la vida. Quan tens 60 anys, t'adones que a la vida hi ha dos extrems: la infància, que marca com seràs, i la senectut, que té una característica que no tenen les altres edats, i és el fet que no hi ha cap edat que et jutjarà, tu després d'aquesta etapa ja no et podràs jutjar. Per tant, és la més lliure de totes.

I entremig?

Entremig hi ha el lio. I en sóc conscient, que en català es diu embolic, però no, és un lio i pot ser dramàtic. I no ho critico, ha d'existir, sense el lio no hi hauria fruita al supermercat, no es farien cases ni fills... però d'aquest lio no té interès parlar-ne. Per això, no faré un llibre sobre aquest període.

Ha fet el llibre per esbrinar en la seva infància. També per fer alguna aportació al lector?

És clar, a mi m'ajuda, però també ajuda el lector a reconèixer-se. Si escrius per als altres, has de pensar en els altres. Els qui diuen que escriuen per a si mateixos... és absurd. Escrius perquè vols que algú et llegeixi. Jo busco allò que, dins meu, hi ha d'emocionant, i si me'n surto d'explicar-ho, el lector i jo plorem.

Una aposta forta.

Com tot allò en què jugues fort: o l'encertes o fas el ridícul. El poema, a qui primer li diu coses, és a mi mateix, però he d'estar segur que també dirà coses a algú altre. Cadascú ha de buscar a la seva manera, la meva és fer-ho a través dels poemes: així és com em sento en contacte amb els altres.