«Tinc la necessitat de veure les cares». Just quan començava la conversa entre Joan Margarit i l'escriptor manresà Jordi Estrada, el poeta de Sanaüja es va aixecar de la butaca i va començar a recòrrer els pocs metres que quedaven lliures a la sala del Casino, els que el separaven del públic que omplia l'estança de gom a gom. L'acte, que formava part del Club del Llibre que promou la Diputació, es va gravar -també en el llenguatge dels signes- i es penjarà a la xarxa. No s'ho perdin. Riuran, entendran el perquè de la vida i de la poesia de Margarit. I s'emocionaran.

L'autor no venia a Manresa a presentar cap llibre nou de poemes ni a recitar, però el públic va poder escoltar, de la seva veu, amb la seva entonació, alguns dels seus poemes preferits ( Els ulls del retrovisor -a la seva filla Joana-, La professora d'alemany o Recordar el Besòs), sempre intercalats en la temàtica del diàleg amb Estrada, encarregat, de tant en tant, de retornar-lo al fil de la conversa. Margarit va arribar a Manresa per parlar d'ell, de la seva poesia i dels «fonaments» que havien construït la seva vida i, per tant, la seva obra.

Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa) -un vers de Primera nit a Forès- és un peculiar llibre de memòries concebut per l'autor com un «epíleg a la meva obra poètica completa» i, alhora, la seva particular manera de trobar els «fonaments» de la persona, d'un Joan Margarit que va ser arquitecte com el seu pare i que suma un miler de poemes, uns set-cents publicats. Però per què aquests? Per a Margarit, el poeta es forma des del naixement (en el seu cas en les absències dels pares i la presència constant de l'àvia paterna) i fins a l'adolescència o primera joventut (fins on arriba el llibre). Després, «aquell poeta farà com podrà».

La guerra civil marca el seu naixement, el 1938, així com la família, que prové «de la Catalunya pobre». Les paraules són sagrades, per a Margarit. Si diu pobre és perquè era pobre. I la Cala (el nom perdut de l'Ametlla de Mar) era la Cala. En l'època de «l'eufemisme», el poeta reivindica que «les paraules no perdonen. Si les fas servir malament, a la llarga es tornen en contra teu». La relació amb la mare («que em va estimar fins al límit sense fer-m'ho comprendre»), els continuats canvis de domicili, el primer llibre que va llegir ( El libro de España), la seva relació amb la música (de Mi caravana, de Raul Abril, a Bach), veure Gilda als 7 anys -gràcies a uns censors poc eficients-, la mort de la seva germana per meningitis, la proposta d'Aznar a ell i altres poetes de la pell de brau per posar lletra a l'himne... Pel Casino van aparèixer i desaparèixer retalls de vida fins a desembocar en la dèria per trobar dins seu aquell poema que únicament serveix si el lector «s'hi sent reflectit». I una constatació no sempre fàcil de discernir: «El coneixement és reconèixer allò que aprens sol».

Margarit escriu per a tu i encara avui es demana si el «revolucionari estimeu-vos els uns als altres» ell només ho ha sabut fer «escrivint un poema». Perquè l'anècdota «la pots falsificar però la poesia ha de ser veritat».