Fill de Gironella, on va néixer el 1947 i s'hi va estar tres anys i mig abans de marxar cap a altres destins amb la seva família, Josep Maria Sala-Valldaura ha fet vida principalment a Lleida. Durant molt de temps va exercir de catedràtic de literatura a la universitat, i ara gaudeix dels privilegis de la jubilació. Però no atura la seva activitat: entre ell i Vicenç Altaió han repassat la poesia feta en català en els darrers cinquanta anys i el resultat és el llibre Mig segle de poesia catalana (Proa), que presentarà demà al migdia al Barlins de Manresa en un acte del festival literari Tocats de Lletra. Al seu costat hi haurà alguns dels autors de la Catalunya Central que han inclòs en l'extensa antologia.

El llibre conté 231 poemes de 231 poetes. Tanta poesia es fa a Catalunya?

Hi ha tanta poesia perquè vivim malament, i la poesia viu de les crisis socials. La gent no està bé, i avui en dia hi ha motius per escriure de la mateixa manera que n'hi havia fa 100 o 300 anys. Vivim les mateixes pors. I de poesia, n'hi ha a tots els pobles, èpoques i civilitzacions. Forma part de la condició humana.

En el llibre, agrupen els poetes en tres grans grups cronològics: la generació de la revolta, que comença a publicar a partir del 1968 i fins a final dels 70; la generació de la normalització o dita també del Mur de Berlín, que escriu a partir del 1978 en el moment d'una certa regularització del català; i la generació de la insurrecció o del 3r mil·lenni, que viu de ple el capitalisme salvatge. Aquesta era de la insur-recció durarà gaire temps més?

La poesia viu del detritus, i la davallada econòmica i política va per llarg. Europa està en decadència. I la poesia persistirà en una línia de denúncia i crítica, amb llenguatges punyents i forts. La violència verbal, el sarcasme, la mordacitat, la ironia... tenen molt a dir perquè hi ha molta desesperança i marginació.

Marginació?

Hi ha molts marginats econòmics, intel·lectuals, sexuals, entre la gent gran, els sensesostre, els aturats... La poesia tindrà motius suficients per continuar: el 85 o el 90 per cent del que s'escriu són coses negatives. Quan ets feliç no escrius, sinó que et comuniques d'una altra manera.

El llibre vol marcar un cànon de la poesia catalana?

No, no hem fet un cànon. És un llibre que, de fet, estem fent tota la vida perquè som lectors de poesia de tota la vida. Amb en Vicenç vam decidir que cadascun de nosaltres proposaria una llista i inclouríem al llibre els noms que coincidissin. La llista és extensa, però és que hi ha molta petita editorial i molta poesia publicada. La nostra intenció era posar una mica d'ordre en la selva.

A quina voluntat respon la classificació abans esmentada i que es divideix en revolta, normalització i insurrecció?

Vam creure necessari seguir un criteri generacional, perquè la història influeix també en la poesia, i la poesia explica la història. És evident que no és el mateix haver nascut fa cinquanta anys o vint. Els de la meva generació, per exemple, vam haver d'aprendre el català al marge de l'escola. La generació més jove, en canvi, està molt formada, però té una gran precarietat vital i laboral. I els del mig van viure la derrota del comunisme i l'hegemonia del capitalisme. Els escenaris ideològics són diferents: per a la generació del 3r mil·lenni, Europa és una realitat diferent perquè, per a ells, a través del coneixement de l'anglès, dels vols low-cost i dels Erasmus, és més normal viatjar. Tot això marca la poesia.

Hi ha hagut consens?

Sí, podem dir que sí, l'antologia ha estat acceptada.

Però hi ha absències destacades d'autors que han publicat en els darrers cinquanta anys, com Montserrat Abelló, Feliu Formosa, Felícia Fuster, Francesc Garriga, Joan Margarit...

El motiu és que surten del marc històric i dels motius estètics dels que aquest panorama que hem fet nosaltres dona testimoni.

Dit això, amb 231 noms ... tots són bons poetes?

És clar que hi ha qui val molt i qui no. Però entre el 4 i el 6, per dir-ho d'alguna manera, hi ha moltes dificultats per situar els autors. Ara bé, tots els 231 poetes anotats han publicat almenys un llibre o, en algun cas, el seu poema ha sortit en una revista.

Hi ha, fins i tot, un músic com Carles Santos?

Per la seva poesia. Però no hi ha ni els poetes visuals ni els cantautors. Roger Mas i Lluís Llach podrien ser-hi, però hem entès la poesia en un sentit ampli alhora que estricte. Una de les motivacions del llibre és que serveixi a gent que no llegeix poesia per tal que s'inicïi. Entre tants noms, seria estrany que no n'hi hagués cap que li agradés a qualsevol lector.

I després diuen que la poesia té mala salut, que no hi ha lectors, que no es venen llibres...

Sempre es diu.

Es publiquen poemaris, hi ha festivals, recitals...

I estem vivim un retorn al fenomen de l'oralitat. Potser hi ha gent que no compra llibres, però va a recitals. Això passa no tan sols aquí sinó també fora.

En l'era de les pantalles, no deixa de ser sorprenent.

En la cultura de la imatge i de l'espectacle, allò que implica dificultat lingüística pateix. Els nois d'avui en dia tenen ordinadors, mòbils, Internet... tot és imatge. Però la poesia és lectura en intensitat, molt diferent a la d'una novel·la. Hi ha una economia verbal que no hi és a la televisió.

Els poetes actuals respecten la tradició?

Hi ha generacions que es lliguen més que d'altres a la tradició. Però sempre hi ha un treball amb la llengua que s'hereta. Ara bé, hem de tenir en compte que un poeta actual també és fill del cine, la música, la poesia anglesa... En tot cas, el que és clar és que la poesia és irreductible.