«La poesia s'escriu entre els llavis»

Quin és el primer poema que va llegir, el primer que recorda?

No el vaig llegir, el recordo de boca de la meva mare. Ella llegia, tot i haver anat molt poc a l'escola, però el seu pare era un camperol molt especial que li va ensenyar a llegir. Ella en deia poemes, a la seva manera, molt del poble, de la tradició. Jo quedava fascinat. Eren de Rosalía de Castro. La meva mare els havia trobat en unes golfes rectorals, enmig de llibres de poesia religiosa, i se'ls va aprendre. Els meus primers poemes van ser entre els llavis, perquè jo crec que la poesia s'escriu entre els llavis, no entre línies.

I el seu primer poema?

El vaig escriure a l'institut. En un examen de matemàtiques.

De matemàtiques?

Sí (riu). Vaig acabar abans l'examen i en la pàgina que ens havien deixat per fer les operacions vaig començar a escriure un poema. El professor em va agafar la pàgina, se'l va llegir i em va dir: «No està malament, però és molt trist. Com és que vostès sempre escriuen coses tristes?». El mestre no era gallec.

I els gallecs són tristos?

No, jo diria que al contrari. La del mestre va ser una frase tòpica perquè, precisament, per als gallecs tot es pot acabar convertint en una festa. És cert que tenim una història trista, d'adversitat. És el país amb la major diàspora, hi ha més gallecs vivint fora de Galícia que a dins. Galícia es descrivia com un lloc remot, però si li dones la volta i pensem en els camins del mar, estem més a prop de Nova York o de Buenos Aires. Durant la postguerra, les editorials gallegues més potents eren a Amèrica... Jo sempre dic que Galícia és un país portàtil.

Així concloem que la tristesa no el porta a la poesia.

No (riu). Em porta a estar amatent. Té més a veure amb la llibertat i amb l'excèntric en el sentit de no voler ocupar el centre, d'allunyar-se del poder. La poesia ha de ser errant, buscar la riba. Com diuen els argentins, 'orillero', que fa referència a la gent de barri. Vaig ser a Mèxic la setmana passada i vaig sentir una frase d'un grup indígena, els kumai, sobre la gent que lluita en el penya-segat. I em va semblar que definia la poesia. Per a mi poesia és llibertat, nostàlgia del desig, ironia. Eros enfront tànatos.

I què se'n va fer, d'aquell primer poema en un foli de matemàtiques?

El vaig acabar i el vaig publicar en el meu primer llibre, Libro do Entroido (1980). I sempre el recito. Es diu A negra terra.

Parlava de la ironia. La seva poesia és ara més irònica?

Un creix en una atmosfera cultural -expressió que m'agrada molt més que la paraula identitat- que té molt a veure amb allò popular. Per exemple, el carnaval, l' entroido en gallec, que sempre ha tingut molta força fins i tot en temps prohibits, era com una segona vida per al poble, un moment on es permetia posar el món al revès. El carnaval és una tradició, però la tradició també està present en el llenguatge, té els versos d'un poble. Per a mi, la ironia és el carnaval de les paraules, una forma d'autodefensa.

La poesia li arriba de boca de la seva mare. Els recitals li agraden?

Sí, els gaudeixo molt. És cert que la poesia fa un viatge cap a dins, però té aquesta altra part comunitària, de compartir paraules, com un cant, una oració o un crit. Recitar als bars, a les places, és fonamental. La poesia sempre ha estat en els camins, tot i ser minoritària.

Vol dir que són mals temps per a la lírica?

La paraula està sotmesa als mateixos mals i a la mateixa guerra que tota la resta del planeta. El llenguatge pateix la contaminació i l'erosió. Però és llavors quan la paraula és més necessària que mai perquè diu el que no està ben vist, el que està amagat, perquè resulta incòmoda, perquè molesta el poder. La literatura sempre és necessària.

Vostè es considera un poeta?

La literatura o és poètica o no és. La poesia no es troba només en la forma, està present en els relats, en les narracions. A la poesia li agrada amagar-se. Penso en Nelly Sachs i els seus Epitafios escritos en el aire... És un error considerar la poesia únicament com una construcció estètica, un format. La seva dimensió supera la forma perquè parla del que és essencial, de l'ésser humà. Tots podem veure el fons, però la poesia va més enllà del fons.

Si ara em passegés per la seva biblioteca, quins autors no hi faltarien?

Federico García Lorca, Rosalía de Castro, Emily Dickinson, Walt Whitman, Arthur Rimbaud, Luis Cernuda, Salvat-Papasseit... o el gallec Manuel Antonio, que va morir molt jove. En un únic llibre hi cap la seva obra completa...

Visita per primer cop Manresa. Què veurem avui a l'escenari?

Serà com una performance per recuperar la idea que els poemes cavalquen sobre la música. És un recital, un espectacle molt nou que neix d'una iniciativa de Nacho López, que viu a Catalunya, i de Tanja Haupt. Ells han treballat molt a l'Ateneu Popular 9 Barris. Al Nacho li va agradar molt A boca da terra i va començar a musicar els poemes. I s'ha anat fent gran...

Amb poemes de La desaparición de la nieve, la natura forma part de la seva poesia.

La natura insurgent. Que es rebel·la. Ara seria hipòcrita fer una poesia de la natura de manera contemplativa perquè està patint una guerra. L'estem destruint. Pel que expliquen, la història de l'ésser humà va començar com un acte de desobediència, d'Eva, i el final de la humanitat pot ser un acte d'obediència, algú pitjant un botó complint ordres. El problema d'avui dia no és la desobediència, sinó l'obediència.

Diu que li agraden els recitals. Se'n recorda del primer?

Sí, a l'institut (riu). La meva promoció el va inaugurar, era el primer institut de barri i era mixt! Un grup de nois i noies organitzaven diferents actes culturals, com recitals de poesia. Vam durar dos mesos després que el director rebés la visita de la brigada politicosocial. Quan li vam demanar el perquè de la suspensió, el director només ens va contestar amb: «Pel vostre bé». I ara, quan algú em diu aquesta frase, començo a tremolar.

Què necessita per recitar?

T'has de despullar (riu). He fet recitals on hi havia un miler de persones i l'endemà, un altre amb tres. I tres ja és una multitud. Sempre acabes mirant un rostre.