El fotógrafo de mauthausen
? Espanya, 2018. Thriller. 110 minuts. Direcció: Mar Targarona. Guió: Roger Danès i Alfred Pérez Fargas. Música: Diego Navarro. Fotografia: Aitor Mantxola. Intèrprets: Mario Casas (Francesc Boix), Alain Hernández, Macarena Gómez, Richard van Weyden, Marc Rodríguez, Joan Negrié, Rubén Yuste, Minnie Marx, Eduard Buch, Albert Mora i Adrià Salazar. Pantalles: Bages Centre (Manresa) i Ateneu (Igualada).
L'extermini succeït en els camps de concentració nazis esdevingué la tragèdia més gran del segle XX. Com poder plasmar aquest horror en una pel·lícula de ficció amb una convicció ètica i artística ha estat un desafiament pràcticament inabastable per a la majoria dels cineastes. L'estremidora El hijo de Saúl, presentada fa tres anys, és un dels pocs llargmetratges que assolí aquest objectiu gairebé impossible. El fotógrafo de Mauthausen està creativament molt lluny d'aquella magistral pel·lícula hongaresa, però, no obstant això, mereix la nostra atenció.
La cinta reivindica oportunament una figura oblidada durant massa temps, però convenientment recordada en les últimes dècades. La nova proposta de Mar Targarona reconstrueix l'extraordinària història, digna del guionista més audaç, de Francesc Boix (1920-1951), un fotògraf i militant antifeixista que, després de lluitar a la guerra civil, és detingut i enviat a Mauthausen, un dels camps de concentració més aterridors. El seu testimoni -va arriscar la vida amagant els negatius de les fotografies enregistrades pels nazis- fou essencial en el judici de Nuremberg contra els responsables de l'Holocaust.
El valor pedagògic d' El fotógrafo de Mauthasen és inqüestionable, però cinematogràficament resulta una obra tan voluntariosa com només correcta. Mario Casas, un intèrpret més que limitat, ofereix una caracterització esforçada que esdevé el punt més atractiu d'una narració històrica massa convencional, signada per una cineasta (autora de títols menors com Mor, vida meva i Segrest) que no té la inspiració suficient per convertir el seu relat en quelcom més que una il·lustració aplicada. És una llàstima que el seu esperit divulgatiu, certament remarcable, no hagi estat acompanyat d'una ambició ceativa més gran. No obstant això, la veterana productora i realitzadora ens ha ofert un testimoni digne que pot contribuir a difondre una personalitat catalana i una història gairebé inversemblant.
