Una de les parelles més creatives de la història de la pintura catalana del segle XX la van formar Maria Girona (Barcelona, 1923-2015) i Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923-2009), dos artistes molt vinculats a la localitat de Capellades. L'any 1945 es van conèixer a l'Acadèmia Tàrrega i van iniciar una vida en comú que també va donar grans rèdits pictòrics, però la posteritat ha estat tan generosa amb ell com desagraïda amb ella. Per aprofundir en les relacions que hi ha entre la producció de l'un i de l'altre -un acte inèdit en la museologia del país- i reivindicar la figura de Girona, el Museu de Montserrat inaugura avui (12.30 h) l'exposició L'equilibri possible.

«Volem establir un diàleg entre les obres respectives, però sense que la de Maria Girona estigui supeditada a la de Ràfols Casamada perquè té un llenguatge propi», va explicar ahir el comissari de la mostra, Bernat Puigdollers: «En els anys 40 i 50, la parella vivia més de la pintura de Girona que del que feia Ràfols. L'artista va tenir un paper important en el procés de renovació de la pintura perquè la seva mirada figurativa va representar un canvi, però quan va arribar l'abstracció, un estil que ella mai va voler practicar, perquè no s'hi sentia còmoda, l'obra de Girona ja no va seguir el canvi de sensibilitat».

L'equilibri possible s'erigeix en un dels projectes més ambiciosos que ha produït el Museu de Montserrat al llarg de la seva història, fruit del treball de dos anys realitzat per Puigdollers, membre de l'equip directiu del centre. En els diferents àmbits de la Sala Daura es poden veure fins a un centenar d'obres, prestades principalment per la Fundació Privada Ràfols Casamada/Maria Girona, de Capellades, i la Fundació Bassat, a més d'altres equipaments públics i col·leccionistes privats.

Estructurada en àmbits temàtics, l'exposició també té un discurs cronològic que recorre la trajectòria del tàndem artístic des dels anys 40 i 50 fins gairebé al moment de la mort de Ràfols, el 2009. En aquest sentit, en una vitrina s'exhibeixen sengles dibuixos que es van intercanviar el 2007, després de 55 anys de casats.

El combat de la modernitat

Tal com va comentar Puigdollers, «després de la guerra civil, el règim va defensar una pintura neutra i remetia al Segle d'Or espanyol. Gent com Ràfols Casamada i Maria Girona hi van voler reaccionar en contra». L'exposició arrenca amb els antecedents artístics dels biografiats, amb obres d'autors com Albert Ràfols Cullerès (pare d'Albert Ràfols Casamada), de qui es pot contemplar un paisatge de Capellades, i Rafael Benet, pintor i crític reconegut i que era l'oncle de Maria Girona.

A partir d'aquí, i encara a la dècada dels 40, l'exposició repassa alguns dels episodis més destacats ja no tan sols de la trajectòria artística de Ràfols i Girona sinó també el compromís polític que hi havia implícit. La creació del grup Els Vuit va esdevenir una fita perquè era l'únic col·lectiu transversal de la primera post-guerra, amb pintors, escultors, literats i músics, i entre els seus mèrits destaca la que es creu que és la primera representació d'una obra de García Lorca - El retablillo de Don Cristóbal- després de la mort del poeta assassinat pel franquisme. Tota un gosadia en aquells temps.

«Ràfols i Girona també van entrar al Cercle Maillol», va apuntar Puigdollers: «Com que era part de l'Institut Francès i, per tant, territori neutral, molts joves creadors hi podien treballar amb llibertat». Dues de les beques per estudiar a París concedides per l'entitat van beneficiar la jove parella, que va sovintejar la ciutat entre el 1950 i el 1954.

Els Salons d'Octubre i de Maig i la creació de l'Escola Eina són altres capítols d'un recorregut que dedica un espai, també, a les amistats i les relacions que el matrimoni va cuidar al llarg de la seva vida. Per això, en una de les parets de la Sala Daura s'hi poden veure peces d'autors com Subirachs, Guinovart, Valls, Gubern i Fuchs, entre d'altres.

«Girona i Ràfols sempre van saber ser dos, tenir cadascú el seu territori», considera Puigdollers: «Segur que, en les seves obres, es contestaven l'un a l'altra, però crec que es complementen i s'ajuden». La majoria de les obres exposades són «inèdites» o bé «poc vistes», un altre dels motius que converteixen L'equilibri possible en una de les grans notícies expositives de l'any.