Per a uns fills adolescents, anar a veure la mare a la presó deu ser molt heavy, molt xocant». Meritxell Borràs (l'Hospitalet, 1964) va deixar anar un grapat de sentències com aquesta dijous a la tarda a l'Espai Òmnium de Manresa en la presentació de 34 dies de tardor i 1 de primavera. Diari de presó (Símbol Ed.), unes pàgines que va començar a escriure en ingressar al centre penitenciari d'Alcalá Meco sense cap ànim de veure-les publicades. La insistència de l'amic Jaume Ciurana i la confessió d'Antoni Bassas -«m'ha enganxat, té interès»- la van convèncer que havia de compartir amb els lectors una vivència que encara pateixen nou líders independentistes.

Meritxell Borràs va exercir com a consellera de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya del 21 de juny del 2015 al 14 de gener del 2016, amb Artur Mas a la presidència, i va repetir com a titular de Governació, a més d'Administracions Públiques i Habitatge, ja amb Puigdemont, des del 14 de gener del 2016 al 27 d'octubre del 2017. El dia en què el Parlament català va proclamar la República i l'Estat va respondre activant l'article 155 de la constitució.

«Era a Brussel·les i havia de triar entre la incertesa de l'exili o la certesa de la presó», va explicar Borràs davant d'una seixantena de persones. «Era una decisió difícil perquè sabia que comprometia no tan sols el meu futur sinó també el de la gent que estimo. I tampoc tenia clar què passaria exactament», va afegir: «Aleshores, el meu advocat era en Jaume Alonso-Cuevillas i li vaig preguntar si aniria a la presó si tornava. I va dir que hi havia dues teories: que tots acabéssim entre reixes o que no serien tan bèsties i només hi posarien els caps».

Borràs va tornar a Catalunya i va anar a parar a Alcalá Meco durant trenta dies, compartint la trista experiència amb una altra consellera, Dolors Bassa. «Entre ella i jo hi havia tan sols una relació laboral, érem membres del Govern, però allà dins ens vem fer molt amigues», va reconèixer, i va lamentar que «ara ja fa molts dies que no em deixen anar-la a veure i pateixo. Deu haver-hi molta cua de gent que hi vol anar i encara no em toca».

L'exconsellera convergent va explicar que, «en una presó gran, et posen en un mòdul o altre segons el teu comportament. Però la Dolors és al Puig de les Basses, a Figueres, un centre petit on només hi ha 34 internes. Estan juntes la gent com ella i les que no estan bé del cap. N'hi ha una que es pensa que vola, d'altres van col·locades...».

Cinc minuts per telèfon

La relació amb la família i la vivència quotidiana de la presó van centrar bona part de la xerrada, que va conduir Jordi Rodó, empresari i amic de Meritxell Borràs des de la militància comuna a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, l'any 1982. «Tens dret a cinc minuts de telèfon cada dia», va revelar l'exconsellera: «I pots veure quatre persones durant 40 minuts un cop a la setmana, a través del vidre. I una vegada al mes, pots rebre un vis-a-vis en una habitació».

Dijous, Borràs va poder conèixer Quim Grifell, un advocat que «és qui em va escriure la primera carta que vaig rebre a la presó». I aprofitant l'avinentesa va assegurar que «quan ets allà dins, aïllat de tot, les cartes són molt importants». Malgrat que la primera va trigar uns dies a arribar, a partir d'aleshores es va produir una allau fins al punt que «hi havia jornades en què en rebíem quatre-centes».

Sobre la quotidianitat carcerària, Borràs va reconèixer que va convidar Bassa a «ser austeres» i a no comprar a l'economat de la presó per no contribuir «al seu negoci». Un menjar escàs i el racionament de l'aigua són realitats tan «absurdes» com haver «d'estar dretes, cada nit, una hora i mitja després d'haver-nos tancat a la cel·la perquè miren si hi ets».

El periple encara no ha acbat perquè la fiscalia demana 7 anys de presó per a Borràs, que sap que el judici serà llarg. «Vull viure plenament i no angoixar-me pel que pugui passar», va admetre.