No s'ha d'entendre, s'ha d'experimentar». Amb aquest avís agosarat, mig centenar de persones van penetrar ahir a la tarda a la Sala Gran del Casino de Manresa disposats a deixar-se sorprendre per la nova proposta expositiva del centre: No em va fer Joan Brossa. Un títol singular per a un projecte arriscat, una mirada contemporània a la prosa primerenca del poeta, la que als anys 40 ja contenia les claus del que seria la seva producció posterior. Però la posada en escena de Laia Torrents i Roger Aixut -el duet musical Cabosanroque-, comissaris juntament amb Vicenç Altaió, transcendeix el marc literari.

«Quan entreu a dins», va explicar Torrents als assistents, reunits preventivament al vestíbul, «veureu la nostra interpretació de la prosa més desconeguda de Joan Brossa, la dels anys 40, que ja aleshores desplegava el llenguatge que marcaria la seva producció posterior en les diverses disciplines que va practicar». Les paraules de l'artista elevaven el nivell d'expectació pel que havia de passar a l'interior de la sala d'exposicions, inaccesible a la mirada fins que el visitant franqueja la paret que aïlla l'espai de la mirada indiscreta. «A dins és molt fosc, compte a no caure», va afegir.

Amb aquests advertiments com a únic bagatge, els visitants van anar passant a l'interior per comprovar com es concreta la intenció esbossada pels Cabosanroque. I de ben segur que tothom va quedar descol·locat.

Que ningú esperi una exposició convencional, amb llum i parets plenes de quadres i vitrines amb objectes i documents: «Això és una instal·lació», va concretar Laia Torrents. Una acció de 27 minuts que s'anirà repetint en bucle cada dia -estarà obert de dimarts a diumenge i festius, de 18 a 21 h, amb entrada lliure- fins al diumenge dia 6 de gener.

No em va fer Joan Brossa és un projecte que va merèixer una de les beques per a la recerca i la creació en l'àmbit de les arts visuals que va concedir el departament de Cultura de la Generalitat l'any 2016. Torrents i Aixut van decidir traslladar al seu territori -l'experimentació sonora- la paraula literària de Brossa. Per aquest motiu, la instal·lació es compon, físicament, d'una munió d'objectes col·locats en un ordre aparentment atzarós, una massa que remet als textos de Brossa i que, durant gairebé mitja hora, pren vida: llum, color, moviment. I veu: el mateix escriptor contant un parell d'anècdotes viscudes durant la guerra civil -una tan càndida com la comparació del front de batalla amb la revetlla de Sant Joan; l'altra tan real com la d'un obús que li va caure a prop i li va deixar un ull mig inútil de per vida-, i la distorsió sonora de diccions portades a situacions límit.

Un conglomerat multidisciplinari, en definitiva, que apel·la a l'experiència sensitiva més que a la intel·lecció racional. Com una estàtua ubicada a l'espai públic, la instal·lació convida el públic a transitar, a mirar des d'un cantó i l'oposat, a encuriosir la vista i a prendre partit per la vivència. L'art contemporani fa parada i fonda al Casino durant gairebé dos mesos amb un projecte inspirador.