No serà la primera vegada que la directora Sílvia Quer (Barcelona, 1962) participi al Zoom d'Igualada. El 2011 es va endur el premi a la millor minisèrie per Operación jaque, sobre el segrest i rescat d'Íngrid Betancourt. Avui obrirà el certamen amb l'estrena de La dona del segle, una producció amb Elena Martín, Nora Navas, Àlex Monner i Bruna Cusí basada en la novel·la La mujer del siglo, de Margarita Melgar (pseudònim de Montse Ganges i Ana Sanz Magallón), sobre l'eclosió del feminisme en la convulsa Barcelona del 1919. A Sílvia Quer, una veterana de la producció televisiva, que va començar amb Poblenou, que el 2004 va debutar al cinema amb Febrer i que enguany va guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió amb La llum d'Elna, li agradaria que La dona del segle, rodada en català i en castellà (la producció és de Distinto Films, TV3 i TVE) s'estrenés a les cadenes el 8 de març, el Dia Internacional de les Dones.

Què l'atrau del projecte?

Amb la productora, Miriam Porté, i les guionistes, Montse Ganges i Ana Sanz Magallón, ja haviem treballat a La Xirgu i La llum d'Elna. I ens entenem molt bé, ens agrada treballar plegades. La Miriam va decidir adaptar la novel·la La dona del segle i a mi em va semblar un projecte molt interessant: dones anònimes a principi del segle XX que inicien la seva lluita per la igualtat. Són personatges de ficció que representen dones molt diferents: una sindicalista, una monja, una empresària i una gitana. Però totes reclamen, cadascuna en el seu àmbit, uns drets bàsics en una societat patriarcal que no les escolta.

Prototipus ben contraposats.

Sí, i anònimes: no cal tenir un nom per iniciar una lluita. El film vol reflectir com comencen les lluites: de baix a dalt.

La protagonista és una dona gitana, Consuelo Deulofeu.

Sí, una jove òrfena, d'aquí el cognom, que s'enfronta a tota mena de prejudicis per ser dona i gitana mentre intenta esbrinar si és filla del pintor Isidre Nonell i la seva musa gitana, Consuelo Jiménez. D'una banda vol saber quins són els seus origens; de l'altra vol viure la seva vida sense dependre d'un home. La Consuelo és més llesta que la gana i decideix llaurar-se un futur fent el que millor sap fer: cosir.

Ficció i realitat?

És una combinació. Nonell va quedar fascinat per les gitanes del Somorrostro, en especial d'una, la Consuelo, de qui es va enamorar. Això és real. També les lluites sindicals, com la vaga de la Canadenca, una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català, que acaba aconseguint drets per als treballadors, com la jornada laboral de vuit hores..., o els populars magatzems El Siglo, on passa part de la història.

Però no hi va haver mai una directora, com en el film.

No, no hi va haver mai una dona directora. I a la pel·lícula ella ostenta el càrrec perquè és de la família i patint una pressió brutal del consell d'administració, format per homes. Dirigeix però és jutjada constantment.

Parlaríem de feministes?

Encara no ho sabien. Aquestes dones tenien la necessitat de queixar-se i de dir prou, de lluitar per uns drets bàsics.

Com enllacem aquesta història en ple segle XXI?

Aquesta ficció és un apoderament del que està passant. No ho oblidem, nosaltres seguim lluitant. El film és un homenatge a les dones que ens van precedir i que s'hi van deixar la pell perquè avui tinguem drets. Una de les lectures podria ser aquesta: no podem abandonar aquella lluita, hem recollit fruits però no s'ha acabat.

La ficció ajuda a explicar la història?

Molt. He fet molta sèrie històrica i per a mi és molt enriquidora, he de llegir, ampliar coneixements..., i per al públic seria com una classe d'història que pot servir perquè se'ls desperti la curiositat: perquè busquin més informació per Internet, perquè es comprin un llibre, etc. Fomenten la cultura.

«La llum d'Elna» , «23-F» , ..

Primer pensava que em perseguien. No em volia estancar, però em van arribar projectes als quals no podia dir no. I també crec que a les telelevisions els agrada tenir un catàleg de fets històrics. Que el diner públic s'inverteixi en explicar la nostra història em sembla bé. Per què no? Suposo que un dia o altre deixaré de fer ficció històrica, però mentrestant...

Quina seria la dona del segle?

Les quatre protagonistes són la columna vertebral. De cadascuna d'elles faríem la dona del segle.

«La dona del segle» s'estrena inaugurant avui el Zoom. Un festival necessari?

Totalment! Fins que ara fa setze anys no es va crear el Zoom no teníem cap festival que tractés la ficció televisiva. El certamen ha anat creixent, amb produccions internacionals i posicionant-se en el mercat.

Ara, però, la ficció televisiva viu un gran moment.

Sí, i tant! El boom de les sèries és impressionant.

I les noves tecnologies han fet que la ficció televisiva sigui el plat fort de consum.

Sí, s'està creant una independència d'horaris que, a través de les plataformes, et permet visionar-la quan vulguis. Ara, el producte no mor mai, sempre és viu.

Encara parlem de produccions televisives com de segona categoria?

Els productes televisius ja no és menyspreen com abans; al contrari, són valorats perquè poden ser tant o més dignes que qualsevol altre producte cinematogràfic.

Però imagino que a vostè no es dirigien com a directora de cinema...

No (riu). Jo era «aquesta noia que fa tele». Res de directora de cinema. Jo sempre he reivindicat que la meva feina consisteix en explicar històries en imatges, sigui quin sigui el format.

«La dona del segle» té al dar-rere la productora Miriam Porté, de Distinto Films, les guionistes Montse Ganges i Ana Sanz Magallón, i a vostè com a directora. I un argument sobre els inicis del feminisme. Casualitat?

En el món del cinema hi ha dones en tots els àmbits de la producció, tècnica i artística, i s'han de fer visibles. I a l'hora de triar temes, com explicava la productora Miriam Porté, si els personatges femenins no els triem nosaltres, els homes no ho faran. És una doble feina que dona exemple: visibilitzar les bones professionals del mitjà i posar a l'aparador els personatges femenins.