«Hi havia gent que s'aixecava i se n'anava, d'altres que no van aplaudir, i també els qui es posaven dempeus emocionats i ens donaven les gràcies». Amb aquest record de la funció que van dur a terme a la localitat navarresa d'Olite exemplifica Francesc Cuéllar les reaccions que va suscitar l'obra Los bancos regalan sandwicheras y chorizos quan tot just començava a caminar. Resultat d'un treball de fi de carrera d'un grup de set joves de l'Institut del Teatre, la peça fa gairebé dos anys que triomfa amb un tema polèmic sobre l'escenari: la pervivència del franquisme a l'Espanya del segle XXI. El muntatge, ja com a producció de la companyia José y sus hermanas, arriba avui (20 h) al teatre Conservatori de Manresa.

«Fins ara hem jugat a casa perquè bàsicament hem actuat a Catalunya», afirma l'actor, que comparteix escena amb Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera, tots ells exalumnes de les especialitats de teatre de text, musical i de gest. «Per això tenim ganes d'anar a Madrid, a la Corunya, a veure com va», afegeix.

Cuéllar explica que «Sílvia Ferrando, que ens feia de professora del projecte final a l'Institut del Teatre, ens va demanar què sabíem de Hitler i el nazisme, i tots vam dir un munt de coses. Després, ens va preguntar què podíem dir sobre el franquisme... i vam quedar en silenci». A partir d'aquesta constatació sobre la desinformació que pateix el jovent del que va significar la dictadura, va créixer un espectacle que posa de manifest que «hi ha moltes estructures polítiques, socials, filosòfiques, musicals... que venen de llavors i hi convivim avui en dia».

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos no té una narrativa convencional i es presenta a l'espectador com una successió d'escenes que van recargolant i fent evident la idea central. «Després de fer molt treball de camp, teníem tres hores de material», anota Cuéllar: «la Sílvia va haver de fer una bona retallada en la tasca dramatúrgica. Però el que és bonic és que cadascú explica el que vol i com vol, i per això tant hi ha qui es pinta de vermell de dalt a baix com qui balla flamenc o una jota».

L'intèrpret reconeix que del franquisme els havien arribat relats familiars de fets que «els havien passat als avis, però realment no sabíem ben bé què havia significat». Per això, pren un valor afegit contemplar -i riure- durant setanta minuts set joves criticant amb una vehemència contundent el pòsit del règim encara vigent en l'Espanya del segle XXI.

Cuéllar admet que un dels riscos de l'obra és que, a Catalunya, quedi segrestada per la mirada independentista del públic. «No ens molesta, però no és una obra independentista, tal com als inicis havíem arribat a sentir que deien algunes persones que ens volien venir a veure», admet: «Som vuit persones, n'hi ha de catalans, però també de Valladolid, de Mallorca... i cadascuna té la seva ideologia i el seu posicionament en el tema català. Dir que hem fet una obra independentista és una lectura errònia».

L'actor de José y sus hermanas apunta que «allò en què estem tots d'acord és que actualment hi ha un sistema polític corromput, una memòria històrica atrofiada i els feixistes campant al seu aire». Cuéllar afegeix que «vivim en un país on hi ha molts morts a les cunetes, i a nivell oficial ni tan sols se sap on és enterrat Lorca, un dels poetes més grans del segle XX a escala internacional».

A l'escenari, el seu personatge repassa en un monòleg els anys de feixisme viscuts -patits- per diferents estats europeus, i Espanya guanya per golejada. «Quaranta anys pesen», reconeix. Des de la recordada funció d'Olite ha plogut molt, però l'obra no ha parat de rebre guardons i d'exhaurir entrades allà on va.