Dos anys després que la mare de la periodista manresana Aina Font Torra (1991) morís de càncer, la seva vida es va creuar amb la de la bagenca Lluïsa Albaladejo Fer-rer (el Pont de Vilomara, 1963). Era l'abril del 2015 quan la vilomarenca va entrar a la seu d'Òmnium on treballava la manresana. Li va explicar que havia tingut sis càncers i que els metges l'havien animada a escriure un llibre. Era allí per buscar algú que l'ajudés a trobar les paraules per compartir la seva experiència vital. L'Aina Font, que treballa a NacióManresa, no s'ho va rumiar gaire: era periodista i sabia perfectament com era la vida amb un càncer a la família: «Vaig pensar que valia la pena donar a conèixer el testimoni de la Lluïsa; era, també, una manera d'homenatjar la mare».

Avui, més de tres anys després d'aquella trobada, es presenta a Manresa Flors damunt la taula (Edicions de l'Albí), un llibre que intercala les històries de les vides de la Lluïsa i de l'Aina, unides per una malaltia, el càncer, que, com diu la manresana, «tot i no ser un bon company de viatge no s'ha de demonitzar. Pots tenir càncer però també tens una vida». Com les seves. El llibre, inicialment, havia de narrar el testimoni de la Lluïsa, però les xerrades amb l'editor, el berguedà Jaume Huch, van convèncer la periodista d'explicar, també, la seva experiència: «I a la Lluïsa li va semblar molt bé, segurament per la identificació amb els seus fills». Durant els vint anys que fa que Albaladejo lluita contra el càncer (amb tractaments convencionals i teràpies complementàries «que m'ajuden a millorar la qualitat de vida», explicava ahir), la bagenca ha passat de tenir fills petits a ser àvia.

El títol Flors damunt la taula, manllevat amb intenció de la cançó Mercè, de Maria del Mar Bonet, vol transmetre la idea de fons del llibre: la necessitat d'arrapar-se a una vida que existeix i creix en les coses més petites. Ni per a l'Aina Font ni per a la Lluïsa Albaladejo Flors damunt la taula ha estat cap teràpia. El procés ja l'havien fet: «El primer cop que la meva mare va tenir càncer jo tenia 8 anys; el segon, 18», explica Font. Albaladejo hi conviu des dels 35 anys.

La manresana no ha dubtat a «despullar-se» en un llibre de prosa directa, sense ornaments («jo soc així, tal com raja»), amb noms i cognoms i amb un mesurat voltatge emocional que no amaga ni els seus atacs d'angoixa ni la medicació que pren. Les emocions (i la seva gestió) formen part fonamental d'un llibre que, diu Font, no està concebut com un manual d'autoajuda sinó com una història en la qual molta gent «s'hi pot reflectir» i que vol «parlar obertament del càncer. Sense tabús».

Com explicava Albaladejo ahir, just abans que una amiga l'acompanyés a Barcelona per continuar el tractament en una cambra hiperbàrica, si ella va decidir posar per escrit la seva història és perquè la seva experiència «pot ajudar i pot animar» altres persones en situacions similars: «Un cop vaig perdre la por a la malaltia és quan vaig començar a viure. El primer és l'acceptació». Es considera una supervivent? Per a Albaladejo, «aprens a viure d'una altra manera, i després, quan hi convius, ho has de fer sense pensar contínuament que tens algú apuntant-te amb una pistola». Ella ho resumeix amb una frase: «No tinc por de viure».