Maria Camós i Barnés (1915-1996), germana Carmelita-Vedruna, va destacar per la seva llarga dedicació a l'ensenyament de la música; primer al col·legi de les Vedrunes de Terrassa i, a partir dels anys 50, a Manresa, als col·legis de Casa Caritat i del Sagrat Cor, sent fidel al Carisma Vedruna durant 52 anys.

En el moment del seu comiat, es van recordar les seves virtuts precisament amb les notes musicals: «DO-Donació generosa i desinteressada; RE-Responsabilitat en les tasques que t'han encomanat; MI-Mirada atenta a les necessitats dels altres; FA-Facilitat en fer estimar la música; SOL-Sol·licitud per als alumnes; LA-Lassitud davant el sofriment, i Si-Silenci atent a tot allò que Déu t'ha anat demanant».

Va néixer a Palamós, va estudiar a Girona i també a l'Acadèmia Marshall, a Barcelona, on va copsar una forma especial d'interpretar que, junt amb les seves bones aptituds musicals i una especial sensibilitat, podem dir que «no tocava el piano», feia música.

Tenia la responsabilitat musical en les celebracions litúrgiques a l'església de la Mare de Déu dels Dolors, a Casa Caritat, sobretot durant els anys que exercia de parròquia -recorden que l'església de la Mare de Déu del Carme s'estava reconstruint per haver estat derruïda durant la guerra civil- i també es va dedicar a l'ensenyament de la música -piano, solfeig, dictat, formes musicals, harmonia. El seu llarg mestratge va ser pedagògic i molt innovador en aquells temps.

Una mostra és el Festival de Santa Cecília, patrona dels músics, amb la participació de tots els alumnes, de totes les edats, que organitzava als voltants del dia 22 de novembre. Els més petits, que havien començat el curs, tocaven una melodia, molt fàcil, a quatre mans amb una alumna més gran. Els que ja portaven una trajectòria musical tocaven una «peça de concert», fora del programa oficial d'examen, i una altra a quatre mans o a dos pianos. Així tothom hi participava i aconseguia fer conèixer un repertori, variat, de diferents nivells, amb la finalitat de compartir la música. Una coral d'alumnes cantaven cançons catalanes, i especialment del cicle de Nadal, per donar a conèixer les nadales dels llibres de Joan Llongueras o Aureli Capmany. Alguns anys també hi havia un grup de bandolins o guitarres.

El final de festa era espectacular, amb un programa variat i molt escaient a l'estil d'una orquestra, on els alumnes eren els músics, vestits d'escolanets -amb un barret de paper amb notes musicals o amb ruixes al voltant del coll a l'estil dels músics barrocs, etc.-, que tocaven els instruments més habituals de percussió (triangle, caixa xina, platets, pandereta, cascavells, xilòfons...) i també s'utilitzaven altres elements més variats, com ampolles de vidre plenes d'aigua que s'afinaven cada dues (es tocaven picant amb un estri metàl·lic) o papers de diferents textures, tot seguint les peces que es tocaven al piano. Era una sorpresa anual amb una orquestra original, i cada any variaven els protagonistes i l'escenografia. La festa era com un punt d'inflexió durant el curs, després calia continuar i obtenir bona nota en els exàmens.

La germana Maria va deixar nombrosos deixebles, fruit d'una llarga i pacient pedagogia activa. A l'entorn de Santa Cecilia, és just recordar-la per, en nom de tots els que ens aproparem al seu mestratge, dir-li: «Gràcies, germana Maria, per ensenyar-nos a fer música i a estimar-la».