Si fa 25 anys als membres del conjunt manresà Gossos els haguessin preguntat com voldrien acomiadar-se dels escenaris, segurament cap d'ells hauria pogut imaginar un adeu com el que el grup va viure ahir i divendres al teatre Kursaal de Manresa.

Després del concert a l'Auditori i de la gira dels 25 anys, els manresans han viscut aquest cap de setmana el comiat somiat, a casa i envoltats d'amics. Dues nits úniques i irrepetibles, que van acabar, a dins del teatre, amb el públic dret cantant al so del tema Corren.

En el concert de divendres es van viure uns quants retorns: els d'Els Convidats, Plouen i Clepton. També s'hi van sumar Chill Out i el brillant duet protagonitzat per Manel Camp i Celeste Alías. Ahir, va ser el torn de McGregor's, amb una enèrgica versió de Zenit, i del compositor Carles Cases, el solsoní Roger Mas i el duet format per Salva i Jos Racero, amb una emotiva versió de Res tornarà a ser igual. Un altre dels moments àlgids va arribar amb el tema No tinguis por, amb la surienca Beth.

El conjunt vocal Cromàtics i les Farré, filles de l'Oriol i el Roger, van posar-hi les veus, mentre que Big Hand va aportar-hi la percussió a ritme del tema Solstici, que va inaugurar la nit. Ahir, l'artista Quim Moya va pintar en directe en una tela blanca la imatge dels cinc integrants del grup. «Estem orgullosos de ser a casa, de tancar 25 anys d'històries, aventures, experiències i cançons, que seran la nostra memòria mentre no hi siguem», deia Natxo Tarrés.

Un viatge a l'essència

Conscients que la d'ahir pot ser l'última nit de Gossos, els manresans van repassar els temes més emblemàtics de la seva trajectòria i van viatjar als inicis amb un repàs en acústic de cançons com Tot és fosc, Baby only you, Aquest estiu o Mira'm bé. Un moment íntim que va fer les delícies dels més nostàlgics. Altres temes, com Dia 1 o No és Nou, van estar presents a través de les veus dels actors Enric Llort, Carles Gilabert i Mireia Cirera, que van aparèixer en vídeos recitant-les.

«Qui ens hauria dit que tindríem l'oportunitat de viure tot el que hem viscut en el món de la música, i la possibilitat i la responsabilitat de dir i explicar coses? Tot té un origen, i el nostre eren cançons petites que fèiem entre tots quatre en un passadís d'una antiga escola», va recordar la banda.

En el seu comiat, també van voler mostrar el seu compromís social i polític. «És un moment necessari de record i de reivindicació», va assegurar Natxo Tarrés abans de fer referència a la situació dels presos i les preses independentistes i dedicar-los el tema Pareu el món. El concert també va incloure un record per a les persones que moren al Mediterrani en l'intent d'arribar a Europa.

Després de viatjar a la Patum amb Un instant, la recta final va portar els moments de màxima comunió entre públic i artistes. A l'emotivitat de Pluja d'estrelles la van seguir himnes que ja formen part del patrimoni musical del pop-rock català: Oxigen, Condemnats i Corren, que el públic va entonar a l'uníson i dempeus.

Un final sorpresa

I, quan semblava que el concert ja s'havia acabat, al so de Quan et sentis de marbre i amb la presència de tots els artistes convidats a l'escenari, els manresans encara guardaven un as a la màniga: per sorpresa de tothom, el grup va traslladar el final de festa a fora, al pati del Kursaal, on -després d'abrigar-se una mica al vestíbul mateix- van interpretar tres cançons més per tancar un capítol vital, qui sap si l'últim, d'una història que va començar fa un quart de segle. A reveure, Gossos!