Carles Cases és com és, però sobretot és talent. Comentava el seu amic Pep Garcia, divendres passat, en la glossa del lliurament del Premi Bages de Cultura al compositor, que el sallentí és tendre i esquerp, i que pot ser molt tendre i també molt esquerp. De fet, viu sol a l'antiga rectoria d'una ermita allà on el Berguedà i el Ripollès s'abracen agermanats, i no enganya ningú quan assegura que és feliç escrivint música durant hores. Primer a l'estudi, i quan cau la tarda davant el televisor per tenir una mica de soroll. És poc amic de premis i homenatges, però no amaga que li agrada que li diguin que ho fa bé (que és com dir que li agrada que li diguin que l'estimen). Tot plegat és Carles Cases: com el disc Espirituals, que ha sortit a la venda aquesta setmana, tal com ja va anunciar aquest diari.
Serveixi el llarg preàmbul per parlar d'un nou àlbum en la llarga, dilatada, extensa i fructífera trajectòria d'un autor que es va fer un nom en el món de les bandes sonores per al cinema però que ha tocat més tecles que les del piano amb què divendres va meravellar els qui van assistir al Bages de Cultura. Cases, en aquella ocasió, va declinar de fer un parlament convencional i va tocar quatre peces. Amb la primera, l' Amor particular de Lluís Llach, no hi van faltar ni llàgrimes ni pell de gallina entre els assistents.
Borredà, Sofia
Compondre demana talent i esforç, però també disciplina, mètode. Cases assegura que no perd mai l'avió... si no és que fa una escala, té massa hores d'espera i se submergeix a l'ordinador mentre escriu, pensa i escriu. Aleshores, quan alça el cap, el vol ja ha partit i ell, en algun racó del cervell, recorda que ha sentit el seu nom per megafonia sense sentir-lo. I en aquell instant, al mig de l'aeroport d'Atenes, li toca comprar un altre bitllet i demanar-se disculpes a si mateix. Ell és així.
En el procés de producció d' Espirituals, Cases ha seguit un costum del qual n'està molt satisfet pels resultats assolits: anar a Bulgària, gravar amb l'Orquestra de Cambra de Sofia, recollir el llapis de memòria on queda tot enregistrat i tornar el mateix dia. Cal economitzar recursos. «Els vaig conèixer quan feia bandes sonores i hi torno a cada disc nou que faig», explica: «És molt diferent l'ofici de fer concerts i el de gravar, i aquesta gent en sap d'això darrer. Jo els dono les partitures, que porto sempre a sobre, no les facturo mai a l'avió, i ells van a la idea». En aquest darrer viatge, va aprofitar l'avinentesa i no tan sols va gravar la base orquestral de les cançons del disc, sinó també «quinze peces més per al proper treball». El temps és or.
Hi ha algú que truca?
Espirituals és una mirada pròpia a temes tan coneguts com Hi ha algú que està trucant, Soc jo, senyor, Nobody knows, Seu, germana, Dalt del tren i Down by the river side. Mentre convida qui subscriu aquestes línies a escoltar els arxius sonors que contenen cadascuna d'aquestes peces en el seu ordinador, els ulls li brillen. Està content perquè ha pogut depurar fins a l'extenuació els temes que ja va presentar fa un any al teatre Kursaal de Manresa en l'espectacle L'esperit dels Obama. «No sé si van venir programadors a veure'm, però només em va sortir un bolo, a Vilassar de Mar», recorda, deixant la frase penjada en el buit perquè l'interlocutor pensi que 'ells s'ho perden'.
Després de Sofia, Cases es va tancar un cop més a Borredà i va executar la resta de la producció al seu estudi: en una casa de tres plantes, l'espai de treball és al capdamunt, una vista privilegiada del verd dens i frondós dels boscos que l'envolten, un altell de creació pura on aquest estiu va oferir una dotzena de concerts de piano sol, sense més companyia que el nombrós públic que, en tongades de mig centenar, van passar per l'espai. És en aquest indret on Cases va deixar el disc llest abans d'enviar-lo al segell Temps Record, on fabriquen el producte físic, l'objecte del desig.
És a l'estudi on Cases pareix la música: i per aquí van passar durant la gravació, entre d'altres, la reconeguda soprano manresana Núria Rial, el trompetista Raynald Colom i el cor Lerània, que dirigeix Jordi Noguera, músics que han col·laborat en el disc de forma altruista, remarca, agraït, Carles Cases. «Els espirituals són temes de vuit compassos, i jo els he estirat», indica el sallentí: «En cada un he volgut que s'hi notin unes pinzellades del folklore nord-americà». Cases se sent davant del buit que segueix a un treball intens de dos anys. «No sé què faré ara», diu mig en broma. Però té clar que «aquest és el disc que sempre havia volgut fer ». Potser perquè, malgrat tot, és un home de fe.
