Enmig d'una pastisseria i una gelateria, s'alça una porta llarga i prima coronada pel menut número 83 de la Rambla. Just al costat, altiu i vagament atrotinat entre els dolços establiments, resisteix el cartell de l'antiga ganiveteria i taller d'esmolar de Manel Boue, un romanent de la Barcelona modernista -aleshores, núm. 11 de la Rambla de les Flors o de Sant Josep- que va compartir els baixos de la finca amb la cistelleria dels pares de Maria Aurèlia Capmany. No és res més que un toc d'orgull fatu enmig del brogit sord de la via més transitada de la capital catalana. Alhora, també és un dels espais de la geografia vital de la prolífica escriptora, nascuda fa cent anys, i un dels punts on la catedràtica de Llengua i literatura catalanes Maria Nunes recomana aturar-se en un dels itineraris del llibre Rutes literàries de Barcelona 2, que també convida a conèixer la ciutat de Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Mercè Rodoreda.
Nunes està jubilada després d'una vida dedicada a la docència i la investigació. I una de les seves ocupacions són les rutes literàries guiades que porta a terme per diferents institucions de Barcelona. Itineraris pel Sarrià de Foix i Vi-nyoli, per la Barceloneta de Papasseit i Garcés, per l'Eixample de Roig i el Sant Gervasi de Rodoreda. L'editorial Meteora, atenta al bagatge acumulat, li va proposar l'any passat posar aquestes rutes sobre paper i la idea ja ha donat un segon fruit amb els recorreguts sobre la vida i l'obra del quartet de grans figures esmentat abans.
Una de les protagonistes és Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), de qui enguany s'ha celebrat el centenari del naixement amb actes i publicacions. A Rutes literàries de Barcelona 2, Maria Nunes elabora una cronologia que, transitant principalment entre l'Eixample, el Raval i la Ciutadella, dona testimoni dels llocs on va viure i treballar l'autora, i referents urbans de les seves novel·les, especialment Un lloc entre els morts i Feliçment, jo sóc una dona.
Capmany, explica Nunes citant Patrícia Gabancho, «tenia les arrels plantades en un món perdut per sempre més: el de la cultura intel·lectual d'abans de la guerra». Per entendre l'essència de la literatura combativa i compromesa de l'escriptora, aquesta frase proporciona una pista rellevant. Capmany va viure la República quan era joveneta, va patir la guerra i va exercir la política municipal als anys 80 en democràcia, essent la titular de Cultura durant part del mandat de Pasqual Maragall. La seva trajectòria és el reflex del seu segle, dels alts i baixos en la vida de moltes persones que van veure privada la seva llibertat sota el jou de la dictadura.
Nunes qualifica Capmany com «una de les personalitats més destacades de la segona meitat del segle XX al nostre país pel seu activisme cultural i polític, per la seva oposició frontal a la dictadura franquista, pel seu ideari pioner dins el feminisme i per la seva implicació en la política cultural».
«Un crit poderós i enèrgic»
En un d'aquests dissabtes recents en què la Via Laietana s'omple de dissidents d'una o altra causa, Nunes va guiar un grup d'una vintena de persones -majoritàriament femení: on són els homes?- pels escenaris de la Ruta Capmany. Punt de partida i d'arribada, el primer i l'últim domicili de la seva vida; el número 50 de la Ronda de Sant Pere i el 8 de la plaça Reial.
En el llibre, Nunes dona la paraula al biògraf Agustí Pons: «al moment de néixer, la Maria Aurèlia va fer un crit 'poderós i enèrgic' segons que ella mateixa explica, 'com si la raó fos l'impuls que m'obligava a néixer, com si el crit que vaig fer (...) fos d'acceptació i de protesta alhora, i jo arribés en aquest món raonant, encara que no posseís totes les paraules». En aquesta casa, on vivia l'avi Sebastià Farnés, hi havia «una biblioteca considerable». Des de ben petita -i malgrat que «de la casa on vaig néixer no en tinc cap record», va escriure Capmany en les seves memòries-, les lletres ja l'acompanyaven.
La ruta s'atura a Urquinaona, on l'escriptora agafava el tramvia 70 que la duia a l'escola de Badalona on impartia classe; a l'Ateneu Barcelonès que tantes lectures li va proporcionar (i on es va reconciliar amb el pare); davant d'un dels antics palaus de Portaferrissa on l'autora va situar la casa dels Campdepadrós, protagonistes d' Un lloc entre els morts; al minúscul carrer de la Petxina, on la família feia vida quan no s'estaven a la cistelleria; i, entre altres indrets, al teatre Romea, on va debutar com a actriu amb Tu i l'hipòcrita, el gener del 59 amb Ricard Salvat a la direcció.
I davant l'església de Betlem, Nunes explica com un any per Rams, durant la dictadura de Primo de Rivera, la noieta duia una palma «coronada per una gran llaçada amb les quatre barres», tal com explica Agustí Pons a L'època d'una dona: «Mentre mare i filla passejaven ufanoses per la Rambla, un policia se'ls va encarar i els va fer treure la llaçada. Així ho va fer, però, al cap de pocs metres, la van tornar a col·locar. La M. Aurèlia va començar a intuir que això del catalanisme era una cosa que no agradava a tothom».
