Un concert o un desconcert? (Des)concerto trenca els esquemes del convencionalisme d'una formació orquestral de música clàssica en un escenari. El muntatge, dirigit pel manresà Jordi Purtí i protagonitzat de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, no va deixar indiferent el públic, que divendres va esgotar pràcticament les localitats de la Sala Gran del Kursaal i que després dels setanta-cinc minuts d'espectacle va acabar dret aplaudint.

Però recapitulem. S'aixeca el teló i sorprenem els músics en un ambient distès mentre esperen que entri el director d'orquestra. Ocupen un espai de l'escenari en format ring. La música i l'humor gestual van junts. Cada músic fa la seva presentació tocant fragments de músiques diverses. Passen d'un ritme trepidant a un ambient intimista, potenciat per una acurada il·luminació. També canten i ballen, fins que apareix a escena el director. A partir d'aquí s'inicia la lluita entre el seu repertori i les versions que proposen els músics, que fins aleshores havien tocat lliurement. Ara treuen els faristols per interpretar Les quatre estacions de Vivaldi. I mentre el director s'adreça al públic per explicar el programa, els músics ho aprofiten per treure un grapat de partitures del faristol i escurçar les peces. Comença a sonar La primavera en una versió molt reduïda davant l'atònita mirada del director, «m'agrada tant aquesta música que se'm fa curta». I així amb la resta d'estacions. El duel musical no ha fet més que començar. Simulen una persecusió per l'escenari, com si estiguessin al Far West. És sorprenent veure l'habilitat coral dels músics i la facilitat de moure's per l'escenari formant coreografies carregats amb els instruments. A banda de la capacitat musical i l'agilitat física, els músics-actors ofereixen una interpretació acurada plena d'expressivitat en clau d'humor, i fins i tot utilitzen estris complementaris per fer música, com una màquina d'escriure. Converteixen unes ampolles de cervesa en un element de percussió i, fins i tot, el director apareix amb un comandament a distància amb el qual controla els músics.

En definitiva, un espectacle còmic i musical que va des de Mozart fins a U2 passant pel Thriller de Michael Jackson, amb coreografia inclosa. El virtuosisme musical és evident. En un moment dos violinistes toquen amb els braços entrellaçats i després un ho fa amb l'arc de l'altre. La música de faristol torna a escena amb El Danuvi blau de Johann Strauss però per poca estona. Sona una alarma. És l'hora de la pausa i els músics abandonen l'escenari. El director es queda sol a l'escenari. És l'hora de la participació del públic, picant de mans i tossint seguint les ordres del director. Riures i moment de desconcert entre el públic.