El vidre que cobreix l'esfera d'un rellotge despertador s'esbocina en petits fragments. Una metàfora dels textos breus que configuren el segon llibre de Maite Ruiz-Sarmiento (Manresa, 1970), Una eternidad de dos minutos, un conjunt de proses poètiques que tenen en els designis de l'amor i el temps el seu motiu argumental. L'obra surt amb el segell tarragoní Grup Edition World.

Ha passat d'una novel·la de més de vuit-centes pàgines a un volum d'un centenar i mig ple de textos curts. Quin és l'origen del llibre «Una eternidad de dos minutos»?

Mentre escrivia la novel·la Esas benditas manos, hi vaig estar molt ficada, formava part de la meva vida. I, quan vaig acabar i la vaig publicar, em va fer pena oblidar-me'n. Aleshores, vaig començar a mirar relats breus que tenia fets des que, als 14 anys, vaig començar a escriure, i em vaig posar a fer-ne de nous. Així agafava aire abans de posar-me a fer la meva segona novel·la.

«Esas benditas manos» és del gènere romàntic. Segueix el mateix camí?

En aquests relats parlo sobretot de l'amor, dono voltes a les emocions que s'hi vinculen, desenvolupo les històries. I també tracto sobre el temps, que a vegades sembla que s'aturi però sempre va endavant. En certa manera, els textos són reflexions.

Ha estat més fàcil escriure relats breus que una novel·la tan extensa com la primera?

No, gens. Fer textos curts desgasta molt més que la novel·la, on els diàlegs i el llenguatge són més reals. En el cas d'aquestes proses poètiques, vaig haver d'entendre com fusionar les paraules que faig servir, concentrar tot allò que vols dir, tenir clares quines paraules vols que el lector recordi.

Diu que també tracta sobre el concepte del temps.

Hi ha històries que s'aturen: les històries d'amor, l'obsessió pel passat, el petó d'un instant que et marca per sempre... És curiós, però jo no era lectora de poesia, i ara n'he començat a llegir. Per a mi, el registre del relat curt era nou, i no sabia què en sortiria.

Ganes de repetir?

Em sembla que em faria molta mandra perquè ha estat una feina que m'ha absorbit molt. Ara, la meva ocupació és la novel·la.

L'amor és el gran tema de la història de la literatura. De quina manera en parla vostè a «Una eternidad de dos minutos»?

Sempre intento definir emocions i situacions. Per exemple: hi ha gent que viu ancorada en el passat, hi ha qui no se sap sobreposar a una pèrdua, també tenim aquells que no s'estimen a si mateixos, els que senten el pes de la culpa... En el llibre hi ha històries d'amor cap endins, cap a un mateix, i d'amor cap enfora. Fins i tot he provat de ficar-me a la pell de dues persones en dos relats on en un hi ha el punt de vista d'ell i en l'altre el d'ella.

Queda clar, doncs, que se sent a gust en el gènere romàntic i en la introspecció personal.

Sempre he estat una mica tràgica. M'encanta Bécquer, un autor molt profund, impactant, que expressa un dolor intens. No és un poeta de la llagrimeta sinó que explica emocions que et toquen.

Hi ha un component autobiogràfic en els relats?

No, no són autobiogràfics, però el que hi ha és la meva visió. Per això, en certa manera em despullo i exposo el que sento i penso.

Quins plans té ara?

Una eternidad de dos minutos s'està distribuint per tot Espanya, i també per Amèrica del Sud. Però ja estic ficada de ple en la segona novel·la, que ha de sortir la propera primavera.

També serà romàntica?

Serà una història d'amor però amb matisos, perquè tindrà relació amb la història.