L'home que afirmava haver matat Franco, el tendre i borni Agustí Vilamat; un vell Josep Carner retornat de l'exili amb la memòria devastada; la cuinera Maria Badia, que fins a un moment determinat només sabia cuinar bròquil; i la Consuelo, després Consol, una nena que emigra des de Cazorla fins al Pirineu català convertida en una dona que es vol fer un lloc en un país que ja és el seu. Són els quatre personatges que van passejar-se sense pudor literari per la sala d'actes de la Biblioteca del Casino de Manresa, dimecres, en la presentació de les obres finalistes del premi Amat-Piniella. Per regar les paraules, amb lectors i sobretot moltes lectores del Club de Lectura del Casino, el Celler Molí Collbaix de la DO Pla de Bages va omplir les copes de vi blanc i de negre; es van repartir llesques de pa amb oli i, de postres, unes saboroses nous.

A Agustí Vilamat l'acompanyava l'escriptor Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) amb Jo soc aquell que va matar Franco; a Josep Carner, l'escriptor i diplomàtic Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) amb Retorn; a Maria Badia la seva neta, Carme Martí (Montblanc, 1972) amb El camí de les aigües; i a la Consol, el seu pare literari, Joan Rendé (Barcelona, 1943), amb Els anys de la serp. Un dels quatre s'endurà el dinovè Premi Joaquim Amat-Piniella en una gala que se celebrarà el 19 de febrer a Manresa. Presentant i introduint els autors i les novel·les finalistes, els escriptors manresans Llorenç Capdevila i Jordi Estrada, d'Òmnium Bages-Moianès, entitat que, amb l'Ajuntament, convoca el premi.

Franco ha mort... i no al llit

Joan-Lluís Lluís, que va guanyar el Sant Jordi de l'any passat amb una ucronia, imagina una Història alternativa a partir de l'11 de juny del 1940... quan Franco declara la guerra als aliats. Literàriament, en el moment en què va tenir clar que volia fer una novel·la canviant el curs dels esdeveniments ( Jo soc aquell que va matar Franco) va tenir clar que «no volia deixar passar l'ocasió de matar» el dictador. «Em va semblar la cosa més natural del món». Però això implicava, va dir, «una gran responsabilitat per al destí de Catalunya». Joan-Lluís Lluís, educat en francès i actiu ambaixador de la llengua catalana a la Catalunya Nord, va revelar que es va «angoixar» pensant en el final d'una història protagonitzada per un tossut solsoní enamorat de la llengua, i que el final «no és el que m'hauria agradat però era el més versemblant».

Secrets de família

Fer la presentació d'un llibre (o de quatre), intentant explicar l'argument, parlant dels protagonistes però sense revelar ni el final ni tots els perquès... no és fàcil. Carme Martí, la més jove de les quatre generacions d'escriptors reunits al Casino, va explicar la confluència de dues històries a El camí de les aigües: la de la Laura, una jove professora que viu un convuls moment emocional i la de la cuinera Maria Badia, «la meva àvia» (per sorpresa del públic), de qui va fer cinc cèntims d'un periple vital que comença a pagès i de qui ha reconstruït, amb converses, entrevistes i visites a les cases on va servir i va aprendre a cuinar, i rememorant l'hospital de sang a Les Masies -una etapa de la qual l'àvia no en volia parlar-... una vida amb alguns secrets i travessada per una guerra.

Una realitat universal

El veterà Joan Rendé, amb una trajectòria literària de 40 anys i deu llibres de narrativa, explicava que El camí de la serp neix d'un testimoni que va trobar «singular» per poder parlar «sobre realitats humanes de contingut universal». Una novel·la sobre la immigració durant la postguerra al Pallars, sobre dos móns «antagònics però complementaris», escrit en primera i tercera persona, amb salts en el temps i cartes. La hipocresia i la bondat i el poder «de la voluntat» en una història que ni és «èpica ni de llagrimeta fàcil» a través d'uns protagonistes farcits de matisos. El blanc i el negre no fa per Rendé. Els grisos són el color de la condició humana.

I una història trista

La història d'un retorn condemnat al fracàs. És el Retorn de Josep Carner a Catalunya, del 3 d'abril al 20 de maig del 1970, un home amb demència senil, metàfora del seu país, que també ha perdut la memòria i ja no recorda un dels seus poetes més grans. Carles Casajuana ha reconstruït a través d'una extensa recerca carneriana -«tot el que fa referència a Carner és cert»- i la figura inventada de Lluís Miralles -que acompanya Carner en la seva estada a Barcelona, i que suposarà el contrapunt d'esperança a una història «molt trista», com el mateix autor i el públic reconeixia en la presentació. Un retorn que, segons Casajuana, hauria pogut ser «la gran reivindicació de la cultura catalana i una botifarra immensa al franquisme». Però el reconeixement «que hauria merescut», personificat en el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes... mai no va arribar. Ni amb ell i la seva dotació econòmica la promesa d'un exili liquidat.