22 de gener de 2019
22.01.2019

«De les riuades del 1962 al Vallès no se n'ha parlat prou i és motiu per fer-ne literatura»

El premiat autor olesà Santi Baró, nascut a Terrassa, novel·la els fets de fa més de mig segle a «La filla de la tempesta»

21.01.2019 | 23:45
L'escriptor olesà crea un personatge femení per donar veu a la immigració de mitjan segle XX

L'autor olesà Santi Baró (1965) tenia molt clar que volia escriure sobre les terribles riuades que l'any 1962 van afectar el Vallès Occidental, i més en concret la ciutat de Terrassa. Els seus pares van patir aquells aiguats i Baró, que als 3 anys va anar a viure de la capital egarenca a Olesa de Montserrat, en va sentir a parlar molt des de jovenet. L'autor publica la novel·la La filla de la tempesta (Edicions 62), on parla d'aquests aiguats centrats a la seva ciutat natal, però també de la immigració andalusa dels anys 60 que va arribar a Catalunya amb l'esperança d'una nova vida. Segons Baró, no s'ha parlat prou de les riuades i no hi havia cap novel·la publicada que en parlés. «Estem parlant de la catàstrofe natural més gran en territori espanyol», afirma.

A principi dels anys 60, a Catalunya hi va arribar una multitud d'immigrants procedents d'Andalusia, persones que fugien de la precarietat d'uns treballs en condicions infrahumanes i que feien cap a Barcelona amb el tren anomenat el Catalán, en un moment en el qual Terrassa vivia un boom industrial. La protagonista de la història és la Mariana, una noia que arriba a Terrassa amb tota la família, procedents de la població cordovesa de Cañete, carregats d'il·lusions i esperances.

Ella comença a treballar en una fàbrica i el seu pare compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res. La vida va millorant fins que una forta tempesta s'ho endurà tot i segarà les vides i els somnis de milers de persones, a la recordada riuada que va tenir lloc l'any 1962 i que va arrasar el Vallès Occidental. Hi van perdre la vida prop d'un miler de persones.

Baró assenyala que un dels fets que exemplifiquen que s'ha tractat poc la riuada del 62 a Terrassa és que no hi ha literatura que en parli. «Estem parlant de la catàstrofe natural més gran que hi ha hagut en el territori espanyol», indica, i recorda que el món sencer es va solidaritzar amb Terrassa i van arribar ajuts de tot arreu. «No se n'ha parlat prou i aquest és un dels motius de fer-ne literatura», apunta.

L'autor volia escriure sobre els aiguats. Com a fill de Terrassa, aquesta tragèdia va estar molt present a la seva vida des que era un nen perquè la van sofrir els seus pares. Ells van veure com baixaven persones per la rambla arrossegades per l'aigua i que demanaven ajuda. «La gran catàstrofe a Terrassa va afectar el barri suburbial on s'estaven els immigrants vivint en situacions infrahumanes», destaca.


El drama de marxar de casa

Baró admet que no trobava com enfocar la història fins que va començar a documentar-se i a parlar amb persones afectades, que eren immigrants andalusos en aquell moment. «Llavors em vaig adonar del sentit que tenia la novel·la, i era reflectir el drama enorme d'una gent que marxa de la seva terra i que les poques coses que tenia se les va vendre per tenir diners per pagar-se el bitllet a Barcelona i tenir quatre duros a la butxaca. Van arribar aquí sense res» i «en el moment que es comencen a llaurar una vida», baixa «un aiguat i s'ho emporta tot». L'escriptor revela que «no em vaig posar a escriure pensant que volia retratar el moviment migratori que va ser el gran perjudicat» el 1962, sinó que «em va anar venint».

Baró assegura que dels testimonis que va conèixer de la gent que va venir d'Andalusia a Catalunya l'han sorprès dues coses. Primer, la precarietat en la qual vivien a Andalusia. En entrevistar algunes persones el va colpir que li expliquessin que hi havia gent a Andalusia a qui quatre terratinents tractaven com animals de càrrega i els tenien durant mesos dormint sobre la palla, treballant amb uns horaris infrahumans. «És clar que van marxar d'allí cor-rents», declara. També el va sorprendre que ningú li digués que fossin maltractats quan van arribar a Catalunya pel fet de venir de fora. «Tots parlen meravelles de com els van rebre, tret que parlaven en català i no entenien res», explica l'olesà.

Santi Baró diu que escriu espontàniament i «a raig. A mesura que vaig anar construint la novel·la i entrant en els personatges, em vaig adonar que volia parlar d'aquesta gent que fuig d'una situació de pobresa extrema i s'estableix aquí, però passa la riuada pel damunt i s'ho emporta tot».

La veu protagonista és femenina. Baró detalla que tot ve de la novel·la Lluna de gel, on va aprendre a escriure en primera persona i amb veu de dona amb molta emotivitat i li va «sortir molt bé». Va guanyar el premi Barcanova de literatura infantil i juvenil. Després va repetir a Fario amb una veu adolescent i de noia, que també «va tenir un gran èxit» i va obtenir el Gran Angular. «Ara volia escriure una novel·la amb un to emotiu i l'he fet en primera persona i amb veu femenina perquè m'hi sento còmode i em surt bé».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.