La troballa de les restes de l'església preromànica, la ubicació precisa del campanar i les torres i la descoberta del celler medieval que havia quedat enfonsat són algunes de les novetats en el coneixement de la història i l'arquitectura del monestir de Sant Benet de Bages que van propiciar les reformes empreses al principi del segle XXI, quan Caixa Manresa va adquirir l'edifici per 1.336 milions de pessetes (8 milions d'euros). La rehabilitació del conjunt va ser obra de l'arquitecte Josep M. Esquius, en col·laboració amb Eudald Tomasa -responsable de la museïtzació i de la proposta turística- i l'historiador navarclí Llorenç Ferrer, que ha aprofitat el material aplegat llavors per redactar un llibre de to divulgatiu que recorre els mil anys d'història del cenobi.

«Vam fer una batuda d'arxius, sobretot el de la Corona d'Aragó i el de Montserrat, que ens va proporcionar molta informació de temes de comptabilitat i qüestions de majordomia», explica Ferrer, que ha sumat la recerca documental a les novetats proporcionades per les excavacions arqueològiques per escriure un llibre que, editat pel Centre d'Estudis del Bages, esdevé la primera monografia exhaustiva que transita tota la història de Sant Benet. Fa tres anys, l'arquitecte Esquius va publicar un volum centrat en l'arquitectura i el patrimoni.

Sense regatejar en rigor, el llibre té vocació divulgativa i, per això, no hi ha notes a peu de pàgina. Entre les novetats que la reforma acabada el 2007 va aportar hi va haver la troballa d'un celler d'època medieval. «Sant Benet estava construït sobre un terraplè, i entre el campanar i el celler hi havia un desnivell causat pel torrent que baixava del puig de Montpeità», indica l'historiador navarclí: «En l'etapa de l'annexió a Montserrat, es va anivellar, i la paret del celler va quedar com a paret exterior. Les excavacions ens van permetre descobrir aquest espai, que ajuda a compendre millor com era, aleshores, el monestir».

El repoblament del territori

L'autor explica que «Sant Benet és un monestir típic del segle X, quan s'estava reconquerint el ter-ritori després de la presència musulmana, i la manera d'ocupar-lo era la repoblació amb les persones». Ferrer afegeix que «gairebé tots eren benedictins, malgrat que, en aquest cas, la fundació va anar a càrrec d'un particular, a diferència de la majoria».

Amb el pas dels anys i dels segles, Sant Benet «va rebre moltes donacions, algunes realment espectaculars, i això el va fer créixer entre el X i inici del XIII». El pes de les comunitats benedictines, però, «va decaure a mesura que la realitat urbana i els ordes que s'instal·laven a les ciutats, com els dominics i els franciscans, agafaven més pes». No obstant això, Sant Benet seguia disposant de moltes rendes, i això significava tenir poder.

El sistema monàstic català va tenir diverses crisis: durant el segle XVI, en temps de la contrareforma, molts van passar dificultats o, directament, van desaparèixer. Un dels grans problemes que tenia l'Església era el control de la disbauxa i el caos que s'havia apoderat de no pas poques de les seves instal·lacions. «Com es podia mantenir la disciplina en llocs que quedaven lluny de la supervisió del poder?», es pregunta Fer-rer. En el cas de Sant Benet, l'adscripció a Montserrat i la dependència de Valladolid va aportar estabilitat. «Jo crec que va ser una sort perquè els castellans administraven millor les rendes i estaven més ben organitzats», afegeix.

Durant deu segles, el monestir de Sant Benet ha viscut molts avatars i canvis de propietat. El darrer, prou conegut, va ser l'adquisició que en va fer Caixa Manresa, que el va transformar en l'actual complex Món Sant Benet. «Malgrat les crisis», adverteix Ferrer, «el monestir no va quedar mai abandonat. Fins i tot quan la comunitat va marxar, després de la desamortització del 1835, hi van quedar treballadors vivint i, a l'església, s'hi va continuar fent missa».

Per a l'autor, encara hi ha buits per omplir. «Hi ha documentació en arxius que no s'ha explorat i que ens permetria conèixer millor l'època medieval», apunta.