Von trier: no apta per a estÓmacs sensibles

? Dinamarca, 2019. Drama, suspens. 155 minuts. Direcció i guió: Lars von Trier. Intèrprets: Matt Dillon (Jack), Bruno Ganz (Verge), Uma Thurman (Lady 1), Siobhan Fallon Hogan (Lady 2), Sofie Gråbøl (Lady 3). Pantalles: Bages Centre (Manresa). Fins avui

Cada pel·lícula de Lars Von Trier, una de les grans figures del cinema d'autor europeu rodat les últimes tres dècades, és una experiència apassionant, trencadora, subjugant i irremeiablement controvertida. Un devessall d'audàcia (i de mestratge) està gairebé sempre garantit quan ens capbussem en els desafiaments creatius que ens proposa el realitzador danès, tan brillant com embogit. L'autor de Los idiotas ha tornat a impressionar-nos per enèsima vegada amb el seu darrer llargmetratge, que va sacsejar la darrera edició del festival de Canes, en què s'endinsa en un territori verge en la seva filmografia. La casa de Jack ens apropa al dia a dia d'un assassí en sèrie. El protagonista, que viu als Estats Units dels setanta, és un criminal reflexiu i intel·lectual que vol convertir cadascuna de les seves atrocitats en una obra d'art.

El cinema de Von Trier sempre ha estat torturat i desassossegant, però les catarsis mínimament esperançadores que dominaven algunes de les seves cintes més emblemàtiques ( Rompiendo las olas, Bailar en la oscuridad) han desaparegut progressivament. La negror més absoluta i la misantropia més ferotge s'han apoderat del seu cinema. Un pessimisme existencial que assoleix el seu punt més àlgid amb La casa de Jack, un thriller immoral que despulla l'ànima perversa d'un ésser que assumeix sense traumes la seva condemna. La polèmica està assegurada, però és indiscutible la grandesa artística del cineasta escandinau, que ha arrodonit una premissa salvatge amb una escriptura rotunda que voreja l'excés. El resultat final (admirable i torbador) no seria el mateix sense la composició descomunal de Matt Dillon, un actor amb una trajectòria massa intermitent ( La ley de la calle, Drugstore Cow-boy, Crash) que ha sabut llegir perfectament l'esperit provocador i diferent de l'autor nòrdic. En el repartiment també sobresurt el camaleònic i incommensurable Bruno Ganz. Un plat fort, no recomanable per als estòmacs més sensibles, que confirma novament Lars com un dels bojos més talentosos i imprevisibles del cinema modern. Única i maligna.