bajo el mismo techo

? Espanya, 2019. Comèdia. 97 minuts. Direcció: Juana Macías, Daniel Corpas, Anna R. Costa i Juan Moreno. Intèrprets: Jordi Sánchez, Silvia Abril, Daniel Guzmán, Malena Alterio, Álvaro Cervantes, Cristina Castaño, Ana Morgade i Darko Peric. Pantalles: Bages Centre (Manresa), Guiu (La Seu) i Yelmo (Abrera).

La tercera pel·lícula de Juana Macías parteix clarament de la realitat, irremeiablement dura, que ha sorgit de la crisi. La parella protagonista ha d'afrontar el mateix problema que han tingut en els darrers anys moltes persones a l'Estat espanyol. La Nadia i l'Adrián han decidit divorciar-se, però es veuen obligats a seguir convivint perquè la hipoteca del seu luxós xalet, comprat a l'època de la bombolla immobiliària, no els deixa cap altra opció.

La directora espanyola, després d'optar per la tragicomèdia en el seu anterior llargmetratge ( Embarazados), es decanta ara obertament per la sàtira més esperpèntica. La guerra dels Rose (la sorollosa però fallida cinta de Danny de Vito) es revela com el referent indissimulat (fins i tot s'esmenta) d'una farsa declaradament accelerada i grotesca que naufraga estrepitosament. La cineasta espa-nyola aspira teòricament a dibuixar una radiografia sagnant del patètic panorama actual, però la seva proposta és a anys llum del cinema de Berlanga, un dels mestres indiscutibles de l'humor negre ibèric. No hi ha cap indici d'acidesa en un relat caòtic i anihilat, d'altra banda, per un cúmul de gags insubstancials. Bajo el mismo techo dona gat per llebre perquè promet, d'entrada, un compromís crític i una visió corrosiva que degeneren ràpidament en una comicitat tan estèril com apta per a tots els públics. Les esforçades composicions de la parella protagonista (Sílvia Abril i Jordi Sánchez), dignes de millor causa, malden infructuosament per poder salvar una funció aigualida. És una veritable llàstima comprovar com una realitzadora prometedora com Juana Macías (va guanyar el Goya al millor curt per S iete cafés por semana) s'hagi despersonalitzat i deixat fagocitar pel vessant més insuls (i tosc) de la comèdia espanyola.