Un artista excèntric que es dedicava a col·leccionar ferros vells, un jove de casa bona que voltava per Catalunya en carro amb l'amic Ramon Casas o, en el millor dels casos, l'autor de L'auca del senyor Esteve. Què en sabem, de Santiago Rusiñol, més enllà d'aquestes dades convertides en llocs comuns? El solsoní Raül Garrigasait (1979) es va fer aquesta pregunta i va foragitar prejudicis, tòpics i estereotips per compondre un assaig que vol reivindicar la figura del pintor i escriptor barceloní com una figura clau de la modernitat. El resultat, el llibre El fugitiu que no se'n va, es presenta avui (19 h) a la biblioteca municipal Marc de Cardona.

«Tenim una visió pintoresca i folklòrica de Rusiñol», afirma Garrigasait: «I això és només una façana, que ell, és veritat, va cultivar, com ho van fer altres artistes com Dalí, Pla i Caterina Albert. És un fet molt típic del nostre sistema cultural, potser en clau de resistència. Però darrere d'aquesta façana hi ha un artista modern».

L'autor solsoní es va endinsar en la dramatúrgia de Santiago Rusiñol a proposta del Teatre Nacional de Catalunya, que enguany dedica un cicle a la seva obra. «No es tractava de fer una biografia, sinó d'aportar una visió des de la contemporaneïtat», apunta Gar-rigasait, que va descobrir el caràcter polièdric d'un home que va ser pintor, escriptor de prosa, dramaturg teatral, col·leccionista, va passar per París... «Calia un text que ens fes plantejar què hi ha en Rusiñol que ens pugui interessar avui en dia», afegeix l'autor de la novel·la Els estranys.

Un dia, feinejant a l'Arxiu Maragall, explica, «vaig veure un retrat d'Erik Satie fet per Rusiñol. En el moment de fer-lo, l'un tenia 25 anys; l'altre, 30. Això em va cridar l'atenció i vaig trobar el desllorigador per escriure l'assaig».

Santiago Rusiñol va ser el creador de Cau Ferrat, a Sitges, «la primera institució de Catalunya dedicada a l'art modern». En la seva obra, «hi veiem els conflictes de la modernitat, conflictes de classe, estètics... I no deixa de banda cap ideologia. Parla de l'anarquisme, el republicanisme, el catalanisme... no n'hi ha cap que no surti satiritzada en els seus textos».

Per a Garrigasait, Rusiñol «és un autor clau en la creació de l'artista modern». El solsoní exposa que «del 1868 al 1939 són els anys fundacionals de la modernitat a Catalunya, un període d'explosió creativa de la cultura catalana que va fer possible que avui en dia hi hagi cultura al país. Durant aquell temps, la gent com Rusiñol s'ho van haver d'inventar tot».

Incidint en aquesta època clau per a la cultura catalana, Garrigasait explica que «hi va haver un diàleg unitari entre els creadors dels diferents àmbits. L'estètica arquitectònica modernista no s'entén sense el modernisme literari. Els modernistes van fer el que van fer perquè hi havia un Rusiñol, un Maragall, un Carner».

El fugitiu que no se'n va, publicat pel segell Edicions de 1984, no és l'única aportació de Garrigasait al coneixement de l'obra de Rusiñol. L'editorial fundada pel manresà Josep Cots també ha tret Oracions, una obra del 1897 que és considerada el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana.

En una edició curada pel solsoní, el treball ens arriba tal com el va pensar Rusiñol: amb les il·lustracions de Miquel Utrillo i les partitures musicals d'Enric Morera. «En el seu moment, es va presentar com una obra d'art total», assenyala l'autor solsoní d'una obra que conté «una poètica de la quietud molt en la línia del simbolisme francès». De tot plegat, Garrigasait en parlarà avui a Cardona.