Carles Cases interpretant Carles Cases. Ell sol amb el piano però acompanyat d'un llegat musical de més de trenta anys de trajectòria. Pep Garcia ho explicava ahir abans de començar el primer dels tres concerts consecutius que el compositor sallentí ofereix aquesta setmana a la Sala Petita del Kursaal, "la música de Carles Cases és emoció, és talent, és mirada. Amant incombustible del silenci". Potser per això van ser comptades les paraules que va adreçar al públic. Però no li cal, perquè Cases parla amb la seva música. La seva capacitat comunicativa és innata. Té una sensibilitat especial i escriu des de l'espiritualitat. Un concert intimista amb la disposició de la Sala Petita del Kursaal en format quadrilàter, amb el piano al mig i el públic al voltant.
"La seva música s'entén i t'arriba a la pell perquè està escrita des de la pell" diu Pep Garcia. Al concert Cases passa de la delicadesa a la força i no li cal cap partitura. Només de tant en tant mira un petit full de llibreta amagat a dins del piano on hi té anotat el repertori escrit a mà. Unes anotacions on el nom de Lluís Llach hi destaca amb lletra més grans. Cases va treballar durant molts anys com arranjador i director musical del cantautor de Verges i al concert no hi van faltar cançons tan emotives com "Amor particular". Garcia explicava com havia sorgit aquesta unió musical, "tot té un inici i aquest és el 8 de juliol de 1982" i, contextualitzava, que aquell dia el jugador Paolo Rossi donava la victòria a Itàlia al Mundial de Futbol celebrat a Espanya en un partit al Camp Nou contra Polònia que van seguir cinquanta mil espectadors. Entre el públic hi havia Cases. Ell i el seu cello. Aquella tarda el sallentí es reuniria amb Llach i ho faria amb una beca per anar a Berkeley (Estats Units) a la butxaca que li havien atorgat aquella mateixa setmana. "Rossi aquella tarda va guanyar i Cases aquella tarda va escollir. Era l'inici d'una carrera d'arranjaments, orquestracions, gires, gravacions, encàrrecs... escriure i escriure música per tocar altres compositors i altres músics". Ara Cases ha perdut la vergonya d'asseure's al piano i tocar sol les seves composicions en directe i així ho va demostrar ahir al Kursaal.
El concert va començar amb un espiritual que curiosament no està inclòs en el disc "Espirituals" (Temps Record, 2018) que el compositor va editar l'any passat: "aquesta me la vaig descuidar". Cases va continuar amb la música de la pel·lícula "Parella de tres". També van sonar "Havanera" i "El perquè de tot plegat" de Ventura Pons, amb qui va treballar en nombroses ocasions. Les bandes sonores van ser l'eix central del recital. Cases n'haescrit una vuitantena, té mig centenar de discos publicats i ha fet gairebé tres mil concerts. Una trajectòria que ahir va resumir en una hora i mitja de concert. El clima que es respirava a la Sala Petita en ocasions era tan íntim que la única il·luminació era la de les tecles del piano. No calia més, les notes es clavaven a l'epidermis. Al peus del piano una copa d'aigua. A primera fila, la mare de Cases. El recorregut musical va acabar de la mateixa manera que havia començat, amb un espiritual. Després de dos bisos Cases s'acomiadava però el públic en volia més. Va reaparèixer de nou per saludar i a la sortida, signatura de discos i elogis, molts elogis. "Quina meravella", "hem gaudit molt", "s'ha fet curt", "perquè no en fas més de concerts així?". Abraçades, somriures i cares d'emoció. A Cases se'l veia content. Avui i demà (20 h) el so de l'emoció tornarà a la Sala Petita.
