L'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís (1963) visitava ahir Manresa per tercera vegada (com a mínim públicament) en menys d'un any. La primera va ser per presentar Jo soc aquell que va matar Franco (Proa), que havia gua-nyat el Premi Sant Jordi de novel·la; la segona, amb la mateixa obra, com a finalista del premi Amat-Piniella, en una tertúlia amb Joan Rendé, Carme Martí i Carles Casajuana. I la tercera, ahir, ja com a flamant guanyador del guardó literari manresà que organitza Òmnium Bages-Moianès i l'Ajuntament de Manresa i que, per primer cop des que s'atorga a obres ja publicades, tenia 2.000 euros de dotació econòmica. I l'escultura, ara en resina, del bust d'Amat-Piniella signada per Ramon Oms.

Proclamat vencedor del 19è Premi Amat-Piniella en un veredicte decidit per majoria del jurat, Joan-Lluís Lluís pujava a l'escenari de l'Auditori de la Plana de l'Om per explicar, primer, que a la tarda s'havia assegut al costat de l'escultura d'Amat-Piniella, a la terrassa de la biblioteca del Casino, per comunicar-li la notícia: «I diria que no li ha semblat malament». Segon, per remarcar, sense cap ironia, que si ell hagués estat jurat, hauria atorgat el premi al veterà Joan Rendé, un escriptor «que es mereix tots els homenatges». Tercer, per proposar al públic, que omplia tres quarts de la sala, un peculiar joc. Va començar explicant que Jo soc aquell que va matar Franco és una ucronia, és a dir, una reconstrucció alternativa de la història, en la qual Franco declara la guerra als aliats el 1940 i acaba morint el 1944 (i el personatge que afirma haver matat Franco és solsoní i enamorat de la llengua). «Voldria», va dir, «que imaginessin que això va ser real».

Comencem. La novel·la acaba el 1945 i «tots sabem què va passar. Es va activar la democràcia. Aquest 2019 celebraríem els 70 anys de la independència de Catalunya, que el 1949 hauria proclamat Tarradellas. I avui tindríem com a president de la República Catalana Antoni Duran i Lleida, que per a mi seria una desgràcia política, però una normalitat nacional», desgranava Lluís.

L'auditori, amb el president d'Òmniun Bages-Moianès, Jordi Corrons; l'alcalde Valentí Junyent; la regidora de Cultura, Anna Crespo, i la bibliotecària Montserrat Cau, que va llegir el veredicte en representació del jurat, l'escoltava atentament. «Ara», va afegir, i situats en aquest marc històric alternatiu, «posem per cas que jo soc un escriptor que el 2018 ha publicat una novel·la titulada Franco va morir de mort natural el 1975, imaginem que no va declarar la guerra als aliats, i que una Europa que havia guanyat al feixisme no va fer res per deposar Franco, que va instaurar una dictadura que va durar fins al 1975, i que la llengua catalana va ser prohibida i perseguida. Els meus lectors em dirien que això no és creïble!». L'escriptor de Perpinyà va continuar el seu relat. «Arribaria la democràcia i, com es va fer a Alemanya, se suposa que es condemnaria els franquistes. Però jo, als lectors, els diria que no, que això no va passar. Que els franquistes van fer un pas enrere i que els seus fills entrarien en política». I Catalunya? «Doncs tindria una autonomia, el català seria una llengua cooficial i així durant 35 anys. Llavors, Catalunya es despertaria i emprendria el camí real cap a la independència i es faria un referèndum i arribaria la repressió judicial, policial i política». Els sona?

Franco va morir de mort natural el 1975, va reblar Lluís, «no hauria guanyat l'Amat-Piniella perquè ningú no s'ho hauria cregut per inversemblant». Una afirmació que el va portar a sentenciar «que les novel·les han de ser versemblants encara que la realitat no ho sigui». I un calorós aplaudiment va coronar un discurs literari però encara més reivindicatiu de l'escriptor que va matar Franco.