Guanyi els Oscars o no, aquest és l'any de Roma. I no ho diem com a fans integristes del film d'Alfonso Cuarón (o sí...), sinó des de la més pura constatació que ha marcat amb el seu pas tota la temporada: el festival de Canes (on no es va acabar projectant) i el de Venècia (on va gua-nyar), així com l'exhibició cinematogràfica (amb la irrupció total de Netflix) arreu del planeta.
Més enllà de Roma potser som davant d'una edició dels Oscars una mica desconcertant i la mateixa Acadèmia no ha posat les coses fàcils. Primer van anunciar un Oscar al film més popular (una incongruència, tots els Oscars ho són ...) i van posposar-lo per a un altre any; després van acceptar la renúncia del presentador (acusat d'escriure uns tuits inadequats) per quedar-se sense cap cara visible (?!?!); i finalment van intentar treure algunes nominacions essencials del directe televisiu, fet que va provocar la indignació del sector. Tot plegat, impropi d'una institució sòlida i previsora. A veure com serà el resultat, tot i que si són coherents amb aquest esperit, potser ens trobarem amb algunes sorpreses. Repassem les principals previsions.
Pel·lícula, director, fotografia i film de parla estrangera
Roma. Arrasa a totes les cerimònies de premis on competeix i sembla una candidata difícil de superar. I això que conceptualment era una proposta molt difícil: un film parlat en mexicà, en blanc i negre, predominat per un silenci lacònic... Però així és el film amb més consens dels darrers anys. Altres dificultats amb les quals es podria trobar és que hi ha un ànim clar de voler recompensar Spike Lee com a director, que la fotografia de Cold War és meravellosa i que mai un film ha guanyat l'Oscar a la millor pel·lícula i el de millor film de parla estrangera. A tot plegat cal sumar que Bohemian Rapsody i Black Panther són uns autèntics fenòmens socials. I, malgrat tot, Roma té tots els números per imposar-se.
Actor: el més previsible?
Potser el premi més previsible de la nit és el de millor actor per a Rami Malek i aquesta Bohemian rhapsody que no agrada a la crítica, però que fa que la gent acabi literalment aplaudint a les sales i que hi torni dues i tres vegades. La màgia de Freddy Mercury i els Queen ha reviscut completament amb aquest film i el treball de Malek en té una part important de culpa. Algun altre premi, com el de millor muntatge, també s'hi podria sumar.
Actriu capdavantera
Glenn Close és la capdavantera en aquesta categoria. Per la seva trajectòria i perquè ha perdut l'Oscar en el dar-rer moment diverses vegades. Però la seva pel·lícula no reuneix el mateix consens positiu i les seves rivals són fortíssimes: Lady Gaga ( Ha nacido una estrella), amb qui es va repartir el premi de l'associació d' intèrprets, i, sobretot, Olivia Colman ( La favorita), que fa uns dies va guanyar un merescudíssim Bafta britànic. Close no dormirà tranquil·la.
Repartiment... estrany
Enguany aquestes són dues categories estranyes. Segures, però estranyes. Mahershala Ali ho té tot per guanyar amb Green book, però fa dos anys ja se'l va endur en aquesta categoria amb Moonlight. Això hauria de suposar un problema, però no té competència. D'altra banda, Regina King apareix en l'única nominació per la qual competeix El blues de Beale Street i la presència de l'actriu en el film és testimonial, però tampoc té rival en els premis ja repartits.
Il·lustres primers Oscars
Spike Lee ( Haz lo que debas) i Paul Schrader ( Taxi driver) haurien d'emportar-se el seu (merescudíssim) primer Oscar com a guionistes, respectivament, amb Infiltrado en el KKKlan i El reverendo. Lady Gaga ho té tot per gua-nyar com a compositora de la cançó Shallow, de Ha nacido una estrella, un film que també podria quedar-se amb alguna categoria de so. Marvel podria endur-se els seus primers Oscars amb S piderman: Into the Spider-Verse, com a film d'animació, i Black panther, capdavantera en vestuari i banda sonora. I un nou Oscar espanyol: el curtmetratge Madre, de Rodrigo Sorogoyen, és un dels preferits de la seva sempre imprevisible categoria.
