Antonio Orozco és d'aquells artistes que s'ho passen bé a l'escenari i ho transmeten. Incombustible i passional. Fa pràcticament tres anys que el cantant i compositor barceloní va trepitjar la Sala Gran del Kursaal amb la gira Único. Divendres hi tornava, aquest cop per presentar-hi Único 2a temporada, com la vegada anterior, amb les entrades esgotades des de feia setmanes. El concert d'abans-d'ahir a Manresa era el primer després de la infecció viral que el cantant va patir i que el va obligar a suspendre les actuacions de Múrcia, Granollers i Palma de Mallorca. El retrobament amb el públic va estar marcat per l'emotivitat. Ell mateix ho explicava després del concert al seu compte d'Instagram «han estat un dies molt difícils, d'aquells per oblidar, aquesta nit, les llàgrimes són de felicitat».

En aquesta segona temporada d' Único s'hi barreja música, teatre i cinema però, com apunta el mateix Orozco, el muntatge «no és un concert, no és una obra de teatre, no és una pel·lícula, no és prosa ni tampoc és poesia. Único ets tu». Una declaració d'intencions prou clara «si alguna vegada vas pensar que les meves cançons parlaven de tu aleshores no ho pensis més, parlen de tu!». A l'entrar a la Sala Gran se sentia olor de crispetes. Formava part de l'ambientació. Mentre el públic s'acomodava es projectava una pel·lícula. I com si d'un cinema es tractés, l'espectacle que estaven a punt de viure es dividiria en capítols. Però abans de començar, un resum dels «capítols anteriors». Moment en el que a la pantalla s'hi van projectar vídeos, reculls de premsa i imatges que repassaven la fructífera trajectòria professional del cantant.

Quan el barceloní va trepitjar l'escenari va esclatar l'eufòria. Orozco va tenir l'escalf del públic durant les gairebé dues hores de concert. No podia amagar l'emoció de retrobar-se amb el públic Ulls vidriosos després d'interpretar Mi héroe. A Único 2a temporada té una posada en escena cuidada fins al més mínim detall. S'acompanya dels músics Marcos Orozco (bateria i percussió), Pedro Javier Hermosilla (guitarra, teclats i coros), J. J. Caro (piano, teclats i coros) i John Caballés (guitarra, teclats i cors) i, també, dels actors Ángela Puertas i Albert Ribalto que protagonitzen diverses escenes.

Orozco ho va donar tot i el públic va vibrar, com quan van cantar bona part de Devuélveme la vida a cappella. Una de les sorpreses de la nit va arribar quan el barceloní va convidar a l'escenari el jove Guille Ogayar «en sentireu a parlar». En el seu moment havia fet el mateix amb Pablo López, quan el malagueny encara no havia despuntat. Divendres a Manresa va sonar una versió de El patio. Mentre cantava Estoy hecho de pedacitos de ti simulava que escrivia una carta. Després va baixar de l'escenari i la va donar a una nena. Amb Ser o no ser, enfilava la recta final, demanant que tothom s'aixequés, fins que va arribar The End a la pantalla. No hi havia bisos, però la insistència del públic va fer que el cantant tornés a sortir. Moment per explicar el projecte de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, amb el qual col·labora.