PERDIENDO EN ESTE

? Espanya, 2019. Comèdia. 89 minuts. Direcció: Paco Caballero. Guió: Nacho G. Velilla . Intèrprets: Julián López, Miki Esparbé, Younes Bachir, Sílvia Alonso, Malena Alterio, Chacha Huang, Leo Harlem, Edu Soto i Javier Cámara. Pantalles: Bages Centre (Manresa) i Yelmo (Abrera).

P erdiendo el este és la seqüela de Perdiendo el norte, una discreta comèdia espanyola, rodada fa quatre anys per Nacho G. Velila, que presentava les peripècies de dos joves que viatjaven fins a Alemanya per cercar les oportunitats professionals que no tenien al seu país natal, sumit en una profunda crisi econòmica i social. En la seva continuació, els seus dos protagonistes busquen l'alternativa oriental als seus problemes quotidians i esperen solucionar-los en una macrourbs tan emblemàtica i complexa com Hong Kong. El seu dia a dia serà, però, més que complicat.

La cinematografia espanyola segueix explotant el seu vessant més conservador (i discutible), i insisteix, així, per enèsima vegada en la comèdia xarona, tot cercant desesperadament l'adhesió de l'audiència més àmplia. Perdiendo el este segueix el fil de productes com Ocho apellidos vascos, i busca la comicitat més simple en tot un seguit de gags que exploren el xoc de cultures radicalment oposades. Paco Caballero, el director, ens proposa un costumisme que deriva en un esperpent de baixa intensitat perquè reprodueix sense cap tipus d'enginy tots els estereotips sociològics posibles, associats a l'inevitable contrast entre la mentalitat occidental i l'exòtisme oriental. Som davant d'una funció decididament escarransida, filmada amb un estil irremeiablement pla, que només s'anima una mica gràcies al carisma i l'eficiència del seu tercer protagonista: Miki Esparbé (una nova demostració de la seva versatilitat expressiva), Julián López (ja apareixia en el repartiment de Perdidos en el norte) i Younes Bachir. Les seves aventures boges s'enlairen en molt pocs moments i es mouen bàsicament en el ter-reny de l'humor més groller, sense que la seva posada en escena pugui aportar una mica d'intensitat o de distinció amb una planificació mínimament sòlida. Un producte tan oportunista i conjuntural com declaradament petit.