hollywood no canvia

El conservadorisme inherent a l'Acadèmia de Hollywood es va imposar una vegada més i, així, es va avortar finalment la petita revolució que hauria representat el triomf absolut de Roma. La victòria d'aquest clàssic instantani (una de les grans perles dels últims anys) hauria estat doblement subversiva perquè hauria constituït, d'una banda, el primer Oscar a la millor pel·lícula que guanyava Netflix (pesos pesants del sistema, com Spielberg, s'havien pronunciat públicament contra l'opció que una producció d'aquesta plataforma pogués competir en els Oscar) i, de l'altra, el primer títol no parlat en anglès a aconseguir el premi més valuós. Massa per a una indústria molt resistent a qualsevol tipus de sacsejada i que sempre aposta per la carta més segura. L'alternativa políticament correcta fou una solució salomònica. I així, Green Book (un al·legat humanista i ben cuinat, però molt lluny del mestratge de Roma) s'emportà la grossa (i les estatuetes al millor guió original i a l'actor secundari), i suposà l'adhesió de Hollywood al col·lectiu afroamericà, que també tingué el reconeixement del millor guió adaptat al combatiu Spike Lee ( Infiltrado en el KKKlan) i de la millor actriu secundària (Regina King, la mare soferta d' El Blues de Beale Street). Roma s'alçà amb l'Oscar al millor llargmetratge de parla no anglesa (la primera cinta mexicana de la història que l'obtenia) i a la millor direcció: es confirmà el domini absolut dels creadors mexicans a Hollywood. En cinc de les darreres sis edicions, els directors asteques més internacionals (Alfonso Cuarón, Alejandro Gonzaléz Iñárritu i Guillermo del Toro) han guanyat en l'apartat del millor realitzador. Un altre reconeixement oportú, en aquest cas del sector llatí, d'una minoria especialment castigada per l'Amèrica ultraconservadora de Trump.