26 de febrer de 2019
26.02.2019
Regió7

sentit de compensació

25.02.2019 | 22:55
sentit de compensació

Manuel Quinto

No tinc cap mena de dubte de que Roma no tan sols és la millor pel·lícula de l'any, sinó una obra mestra, el valor de la qual romandrà a través del temps. No importa que representi una mostra del poder mediàtic d'una plataforma com Netflix i una aposta per un determinat sistema d'exhibició. El film del mexicà Alfonso Cuarón –que jo he vist a la gran pantalla del Verdi, val a dir-ho– és una història emotiva, crònica d'una societat dividida socialment, però unida per uns lligams enfortits per l'abandonament, narrada amb una posada en escena impressionant. Cal esmentar com a prova les seqüències dels aldarulls dels estudiants al carrer i la del part a l'hospital, sense oblidar el moviment de la càmera en les preses llargues i el poder de definició ambiental.

Cuarón s'ha emportat el guardó a la millor fotografia, pel·lícula estrangera i direcció. I no s'ha endut el de la millor pel·lícula ras i curt per aquest sentit de la compensació que Hollywood es treu de la butxaca a vegades. La sort ha caigut al damunt a Green Book, de Peter Farrelly, una adaptació de l'esperit optimista de Frank Capra als temps actuals o, si ho voleu, una clara inspiració en Tot passejant Miss Daisy, de Bruce Beresford, que ja va guanyar l'Oscar el 1990.

Pel que fa al guió original, jo sento una especial predilecció pel corresponent a El reverendo, escrit per Paul Schrader, el guionista de Taxi driver i de Toro salvaje per a Martin Scorsese. Es tracta d'un homenatge, tant al Bergman de Los comulgantes com al Bresson -i al Bernanos, és clar- de Journal d'un curé de campagne. La crisi d'un ministre de l'Església potser queda lluny de les preocupacions generals d'avui dia, però la força amb què Schrader ens presenta l'angoixa d'un home desarrelat i la possible redempció per l'acceptació dels sentiments més naturals són un inici d'evolució en el pensament existencialista radical d'aquest home de formació estrictamente calvinista.

Molt s'ha parlat de la blanor del biopic de Freddy Mercury Bohemian Rhapsody. Tothom pot dir el que vulgui quan parla de la vida d'altri. En aquest cas, resulta evident que s'han volgut llimar les asprors de la trajectòria d'un músic que ja és als altars. Tot és superficial, un anar transitant per estampes acolorides fins a arribar al famós concert de Wembley, verdader tour de force per a l'actor Remi Malek i glòria per als fans de Queen.

Ben diferent és la recreació de la vida de Dick Cheney, secretari de Defensa amb Bush pare i vicepresident dels EUA amb Bush fill. Aquí no hi ha trampa, ni només una sàtira punyent contra un determinat personatge. El que hi ha és una dissecció de la política de domini americana, sobretot de l'ala més dretana dels republicans i de la seva manca d'escrúpols amb el suport de gent sinistra. No m'estranya que Hollywood no hagi volgut reconèixer els mèrits de la cinta d'Adam McKay, ni valorar l'esforç interpretatiu d'un Christian Bale calcat de l'original. McKay barreja elements de documental amb ficció dramàtica, amb propostes tan enginyoses com la de col·locar un final postís a mig metratge i adoptar un punt de vista narratiu molt ben trobat.

I per acabar voldria fer esment d'una pel·lícula enfosquida davant la poderosa presència de Roma. Parlo de la polonesa Cold War, de Pawel Pawlikowski, el realitzador que l'any 2014 va rebre l'Oscar per Ida. La història d'uns amors trencats per la influència de la cultura estalinista constitueix un bon exemple de com el senzill desenvolupament d'uns fets sentimentals es pot enlairar fins a la crònica social i política.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.