La preocupació pels temps que vivim batega a l'interior del tercer poemari de Yolanda Esteve (Barcelona, 1970), Zero, que va obtenir el 18è Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch. Nascuda a la capital catalana, fa una quinzena d'anys que resideix a Manresa, on treballa com a tècnica de Cultura de l'Ajuntament i coordina el festival literari Tocats de Lletra.
En el primer poema del llibre, que porta per títol «Definició», diu: «Soc tot allò que ignoro: / les preguntes / i les preguntes». Què hi ha al darrere de «Zero»?
És diferent dels meus poemaris anteriors, més trenats, més suaus, perquè en aquesta ocasió he compost poemes més curts, més tensos, contundents, com cops de força. És una manera d'escriure amb la qual actualment em sento molt còmoda.
També hi ha un canvi de rumb a nivell de contingut?
El meu primer llibre era més subjectiu. A Zero prenc distància i expresso la visió de l'observador de les coses. Faig una mirada a allò que m'envolta, i parlo de la infantesa, de l'educació i del món actual. El que vinc a dir és que no et pots quedar dins teu, la resposta és en els altres.
Fa cinc anys no l'hauria fet?
És cert. Tot passa molt ràpid, una notícia en trepitja una altra...
Per què arriba aquí?
Faig una lectura de l'entorn a partir de la reflexió sobre allò que està passant, una reflexió social i política. Són les qüestions que ens interpel·len sempre. Hi parlo de la dimensió col·lectiva, del paper de la dona, de la immigració, la cultura europea, el concepte de desobediència...
És un poemari d'idees?
Sí, és un llibre bastant mental, on hi ha les vivències de l'autora que es fa preguntes.
En aquest context, quin paper juga l'estructura del poemari?
La primera part té el títol Origen, i és la més personal. Hi tracto la infantesa, l'escola, la manera com se'ns educa, que ens marca la manera de ser i de pensar. Al segon bloc, Cosmòdrom, hi parlo d'allò que passa al món avui en dia i de com la tradició cultural condiciona la nostra manera de fer. Hi ha un seguit de poemes basats en els mites grecs que reflexionen sobre l'origen de la nostra cultura i allò en què l'estem transformant. Finalment, Zero és un compte enrere que es conclou amb el vers «Tinc totes les finestres als teus ulls», que és una manera de dir que la meva mirada no és res si no hi ha també la teva.
La necessitat de la comunitat com a únic futur possible?
Com diu la filòsofa Marina Garcés, ho sabem tot i no podem fer res. Si no comptem amb els altres, no som res. El pensament comunitari s'ha de correspondre amb l'acció comunitària.
Poesia resistencial?
Hi ha, en certa manera, la idea de dissoldre l'individualisme, de desintegrar-nos una mica i formar part dels altres. Crec que tothom arribarà a aquest punt quan haguem travessat el desert que provocarà l'augment dels populismes de dretes. Si la civilització occidental no vol desaparèixer, cal que arribi a la comunitat.
Tan malament ho veu?
El populisme de dretes és la reacció a un sistema que està a punt de morir, una reacció contra el poder. Però no és la solució, perquè si no el sistema morirà.
Estem a l'inici del procés?
Qui sap, la història és sorprenent, pot passar qualsevol cosa. El filòsof Josep Maria Esquirol diu que sempre, sempre, la bondat té un punt més de resistència i s'imposa. La cooperació és l'individualisme més extrem, més eficaç, és el que ens dona més beneficis.
Parlava també del paper de la dona...
En la crisi dels refugiats veiem dones embarassades que creuen la Mediterrània, a Catalunya també veiem dones que desobeeixen... Parteixo de la figura d'Antígona per explicar com la dona és la punta de llança de la desobediència però, també, qui més en rep les conseqüències, perquè vivim en un món masclista.
Hi ha públic per a aquest tipus de reflexió?
M'agrada molt la filosofia, l'assaig. En els cicles de xerrades que organitza l'Ajuntment, cada cop hi ve més gent... fa deu o quinze anys hauria estat impensable. Hi ha molta gent que busca respostes en una època de pors i incògnites, tot és molt incert. La filosofia i la literatura donen respostes.
Està preparant un nou llibre?
Sempre escric, potser en un parell d'anys tindré un altre poemari. Ara, estic fent un projecte expositiu basat en la memòria històrica a partir de documents i fotografies i en el qual també hi ha peces de ceràmica i transfers de gravat. És un homenatge a les dones de la meva família.
