Aquestes pàgines són liles perquè el sufragisme britànic i el moviment abolicionista van adoptar aquest color per a les seves reivindicacions. Associat des de sempre al fet femení en la cultura occidental, el va fer servir l'Associació Nacional de Clubs de Dones de Color nascuda el 1896 als Estats Units per al seu emblema. «Segur que ve d'abans, però no en tenim constància», explica Maria Àngels Cabré (Barcelona, 1968), coautora del llibre Lila. Història gràfica d'una lluita i una de les veus més respectades del moviment feminista català.
Des de l'esclat que va significar l'any passat la commemoració del 8-M, el sector editorial ha generat una quantitat important de novetats que transiten entre l'exposició de l'experiència personal i la teorització del moviment feminista. «La moda passarà?», es pregunta Cabré: «El feminisme ha vingut per quedar-se, i hem de continuar lluitant perquè el feminisme és democràcia. Hi ha homes que fan gestos, que intenten evitar els micromasclismes... Però també trobem empreses que treuen una línia de roba feminista i, alhora, cometen males pràctiques amb les treballadores. O partits polítics que parlen de feminisme liberal. Que no ens enganyin!».
El volum que publica Comanegra fa un recorregut per tres segles de reivindicació a partir de les imatges generades en dibuixos, rètols, logos, pancartes..., algunes tan icòniques com les que es poden veure en aquest article: «El feminisme no va néixer ahir, i això és important que se sàpiga, sobretot els joves, que segurament no coneixen el trajecte que els ha precedit».
La primera onada feminista, punt de partida de la història que exposen Cabré i Galmés, «és la que van protagonitzar les il·lustrades franceses. Dones com Olympe de Gouges i Mary Wollstonecraft que actuaven soles, la seva era una lluita personal». Segons l'autora de Lila, el moviment feminista sempre ha incorporat la imatge gràfica a la seva causa, talment com altres fenòmens en defensa dels drets civils: «L'abolicionisme ja tenia plaques i insígnies que funcionaven com a símbols de la seva lluita».
En el relat històric del feminisme, la segona onada la van provocar les sufragistes de principi del segle XX. «Van fer vagues de fam, però durant dues dècades també van muntar tallers de disseny per crear cartells amb els quals demanaven el vot», explica Cabré.
Una bola de neu imparable
«La tercera onada va tenir lloc a l'entorn del Maig del 68 i els anys 70. A casa nostra, amb dones com Maruja Torres, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany... que van reclamar el dret a l'avortament i l'amnistia de les condemnades per adulteri». Als Estats Units, seguint el fil teixit per les sufragistes, «els dissenyadors van treballar en la confecció de rètols». D'aquella època és el llibre La mística de la feminitat, en el qual Betty Friedan va alertar les dones que se les havia apartat del món laboral després de la Segona Guerra Mundial: «Van tornar els homes a casa i se les va recloure a casa creant una realitat paral·lela d'electrodomèstics i televisors».
L'emergència del Black Power, les Guerrilla Girls i autores com Angela Davis va sumar múscul a la causa feminista. I, hereva d'aquesta època, és l'actual, «la quarta onada», com explica Cabré. En una era d'acceleració constant i sobresaturació icònica, «el feminisme ha sabut incorporar les xarxes a la causa». Sense la tecnologia digital, «no hauria estat possible el MeToo», anota Cabré: «Es va propagar gràcies als vídeos de les actrius». La periodista Cristina Fallaràs va replicar el fenomen en clau espanyola i va propiciar que hi hagués tres milions de missatges, segons apunta Cabré.
El combat actual és hereu de l'activisme precedent, i «de les pancartes que proclamaven que 'Jo també soc adúltera' als 70, hem passat a 'Totes som La Manada'». Cabré fa inventari i anota que «avui en dia hi ha una eclosió d'il·lustradores com Paula Bonet i Ame Soler que tracten la temàtica feminista, autores de còmic i novel·la gràfica com Flavita Banana...».
Lila es nodreix de més de dues-centes imatges que demostren que «el món visual ha estat sempre un aliat de la causa feminista». Un imaginari que sovint s'ha manifestat de forma impresa però, també, a través de la performace. Cabré recorda «l'enterrament de l'antiga feminitat que van escenificar activistes novaiorqueses a final dels 60».
Arriba un nou 8-M que es preveu amb una participació massiva. I en l'altre costat del ring hi ha l'ofensiva ultraconsevadora. «Vox menteix en dir que el 85 per cent de les denúncies per violència de gènere són falses; el feminisme laboral d'Arrimadas és una vergonya; el PP no dona suport a la manifestació del 8-M perquè, diuen, està manipulada per l'extremma esquerra... Veuen que el feminisme avança i ho veuen amb perill perquè el feminisme és emancipador. Però l'oposició no ha de ser l'insult sinó la resposta enginyosa».
