11 de març de 2019
11.03.2019

L'art també volia un canvi profund

El Museu Nacional d'Art de Catalunya explora els moviments que van reclamar llibertat i transformació a la Catalunya dels anys 60

11.03.2019 | 18:37
Sala inicial de l´exposició, amb les obres "Pim-Pam-Pop", de l´Equipo Crónicao, i "Derrota de Samotràcia o victòria pírrica de la Coca Cola", de Lluís Güell

La del maig del 68 és una data icònica al voltant de la qual orbiten nombroses intrahistòries coetànies i locals. Les parets d'una de les sales d'exhibició del Museu Nacional d'Art de Catalunya expliquen com l'art i la cultura es van convertir a casa nostra, i a l'entorn d'aquella fita convulsa, en el ring on es van desenvolupar nombrosos combats en defensa de la renovació i la llibertat d'una societat amarada de trenta anys de dictadura. Amb l'exposició Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, el centre posa sobre la taula les diverses manifestacions que van emergir durant aquells anys a Catalunya, com la psicodèlia, el pop, la nova figuració i l'art conceptual. La mostra està oberta fins al 22 d'abril.

«El redreçament cultural havia estat empès per avantguardes molt minoritàries, alhora que polititzades, des de mitjan anys cinquanta», escriu Jordi Gracia, catedràtic de Literatura: «a la fi de la dècada següent, sota els efectes perceptibles de les mobilitzacions del 1968 (a París i a Berkeley, a Praga, a Londres i a Berlín) semblava que el capgirament de costums i idees començava a ser real, més enllà de la supervivència del dictador». Tot i que el règim encara tenia les ales ben obertes, l'art supurava el sentiment dels nous temps.

Liberxina obre un munt de finestres per on l'espectador pot xafardejar i conèixer quins eren els artistes i els moviments que, sincrònicament, atemptaven contra els principis no tan sols de la dictadura franquista sinó del capitalisme consumista, essencialment inhumà. La mostra presenta un centenar obres d'autors com Antoni Muntadas, Colita, Sílvia Gubern, Xavier Miserachs, América Sánchez, Àngels Ribé, Zush / Evru, Pau Riba, Rafael Bartolozzi i Jordi Galí, entre una llista d'una quarantena d'artistes dedicats a la pintura, la fotografia, el cinema, el disseny, la performance i l'art conceptual. Un catàleg extens i eclèctic que reflecteix la multiplicitat de direccions a les quals van apuntar els creadors aquells anys.

Anhel de canvi

Àlex Mitrani, cocomissari de l'exposició juntament amb Imma Prieto, rememora uns versos de la cançó Kithou, la primera del disc Dioptria (1970) de Pau Riba, per preguntar-se si el somni de llibertat i revolució, de festa, sexe i canvi, es va fer real o va ser un miratge. «El que està clar és que, d'una manera o altra, aquells anys de les revolucions juvenils han deixat una empremta enorme en el nostre imaginari. La qüestió que ens plantegem és si en l'art català va demostrar el seu impacte i si, d'alguna forma, quelcom va canviar de manera, si no definitiva, almenys fonamental en la concepció de l'estètica i dels mitjans, dels objectius i mecanismes de l'art».

En la primera sala, l'espectador pot gaudir amb el missatge de l'obra Pim-Pam-Pop, un acrílic sobre tela de 2 x 2 m que conjuga revolta, repressió i la lleugeresa estètica del pop. L'Equipo Crónica –denominació col·lectiva d'un grup de pintors espanyols– va combinar la crítica i el pop art en clau figurativa en obres com la que s'exposa al MNAC, punt de partida d'un recorregut que, en paraules d'Imma Prieto, té «la voluntat de voler llegir la història des d'un angle diferent. O des de diversos simultàniament. Així s'explica que trobem al mateix nivell de lectura un oli, una portada de disc o un dibuix fet en una fulla de llibreta».

Fruit d'aquesta vocació, Liberxina -títol homònim d'una pel·lícula de Carles Duran del 1970- parla de la cultura pop per les seves connexions amb la crítica a la societat de consum i amb la consciència feminista; de la capacitat de transcendir la individualitat emanada de la psicodèlia; de les noves mirades de la fotografia i el cine; i de la pràctica artística com a comportament i desmaterialització de l'objecte.

L'exposició s'erigeix en un calidoscopi amb artistes poc coneguts però tan suggeridors com Jordi Galí, un innovador de mitjan anys 60, i respira la voluntat de donar a conèixer la simultaneïtat de pràctiques que van omplir el panorama nacional. Dels ginys escultòrics d'Amèlia Riera a l'interiorisme de la Discoteca Skinsad de Banyoles dissenyat per Lluís Güell. De la portada del dissenyador Jordi Batiste del disc L'home dibuixat, de Sisa, als cartells d'Enric Satué. De la pintura fluorescent de Zush / Evru a la fotografia d'Antoni Mirada i Àngels Ribé. Un conjunt heterogeni de peces i intervencions que va configurar, en el seu conjunt transgressor, antinòmic i dispers, el marc adequat per a lluites socials com la del feminisme.

Mitrani explica que els treballs d'aquells anys demostren que «no són els mitjans, nous o vells, ni la correspondència amb una nova moda el que defineix la pertinença d'una forma artística, sinó la validesa i l'atreviment dels problemes que l'art aixeca i com, al seu moment o a posteriori, aconsegueix sacsejar, inquietar o entusiasmar, encara que sigui de manera transitòria, però mai en va, inventant llenguatges, obrint consciències, fent somniar esperances».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.