Quan té la càmera entre les mans, Francesc Sangenís (Igualada, 1950) no es permet el luxe de disparar sense solta ni volta. Ni tan sols quan gaudeix de la visita dels nets i sent la necessitat de capturar la felicitat amb un clic. «Gaudeixo quan els fotografio sense que se n'adonin perquè el que no vull és que s'hi posin bé», assegura, mentre parla amb un mal dissimulat orgull de les imatges que presenta al festival FineArt de la seva ciutat natal. En marxa des de final de febrer, el certamen viu el seu darrer cap de setmana amb 54 exposicions en una vintena d'espais.

La culpa de tot, afortunadament, la té la Imma, la seva dona. «Es va apuntar a un curset que organitzava l'Agupació Fotogràfica d'Igualada», recorda: «Un dia la vaig acompanyar a una sortida de pràctiques i vaig veure que hi havia bon ambient. Vaig repetir l'experiència i em vaig acabar fent soci de l'entitat».

Era l'any 1998, «les primeres fotos que vaig fer són molt fluixes», però l'interès per l'art fotogràfica va anar creixent, reprenent el fil que va començar a trenar durant la seva joventut, quan «intentava anar més enllà de la fotografia turística, tot i que tampoc m'hi dedicava seriosament». En el seu debut al FineArt, Sangenís mostra un conjunt d'una vintena de fotografies en blanc i negre fetes entre el 1999 i el 2003, que agrupa amb el títol Analògic.

«Avui en dia, tothom fa fotos en digital, però aquest format no es va començar a implantar fins al període 2004-2007, tres anys durant els quals qui més i qui menys vam fer la transició», rememora el fotògraf igualadí: «Vam abandonar les eines de la foto artística que vam utilitzar durant tants anys, la cubeta, l'ampliadora... i ens vam passar al digital».

La mostra de Sangenís es desplega en una de les sales del Museu de la Pell amb el viatge com un dels motius recurrents, tot i que «l'exposició no té cap unitat temàtica». L'igualadí explica que «no soc dels que busquen una història, gairebé mai ho faig, em deixo portar per la casualitat. De cop i volta, veig una cosa que m'interessa i la intento retratar de la millor manera possible».

Una d'aquestes topades fortuïtes amb l'atzar la va experimentar Sangenís a Santiago de Compostel·la en un dia plujós: «Hi ha una zona amb uns carrers que tenen una personalitat molt acusada. A la nit, vaig sortir, tot i la pluja, vaig instal·lar el trípode sota un porxo i vaig estar dues hores fotografiant». L'anoienc recorda que, fent exposicions de 5 a 10 segons, va capturar la màgia que li suggeria la postal urbana que tenia al seu davant.

«Per a mi», revela, «l'ús del blanc i el negre es basa en la recerca del volum, que te'l donen les llums i les ombres». La geometria s'erigeix així en un dels aspectes tècnics rellevants de la fotografia de Sangenís, tal com s'aprecia en les imatges que acompanyen aquest article.

A més de de les Nova York i l'illa grega de Santorini, que es comenten en el requadre adjacent, al fotògraf li ha vingut de gust mostrar altres instantànies que capten un moment singular, com la d'un captaire de la Rambla de Barcelona. «Passava per davant del Liceu i vaig veure aquell rodamon. També em vaig fixar que, en segon terme, hi havia una parella -s'intuïa que econòmicament acomodada- que caminava agafats de bracet. Un contrast suggeridor».

Realitzades amb una Nikon F90X, les fotografies de Francesc Genís remeten a un temps menys llunyà del que sembla en què disparar tenia un preu. Dues dècades després d'iniciar-se en el format analògic, l'exposició d'aquest 2019 reivindica el gust per la fotografia elaborada. «Trobo exagerat i fora de lloc que em diguin fotògraf, no m'hi considero», assegura l'igualadí, que posa sempre davant la sana humilitat de qui no deixa mai d'aprendre. Perquè, encara que es vesteixi amb l'etiqueta d'aficionat, i vulgui treure's importància, no pot evitar de reconèixer que «la fotografia és una activitat que m'apassiona».