Un jubilat abandonat per la se-va dona i una noia de 26 anys amb un trauma a la motxilla coincideixen en un poble de l'interior de Catalunya que, sense fer-ho explícit, l'escriptora Gemma Sardà (Barcelona, 1967) situa a la Llacuna. Aquest és el fil que el lector ha de seguir en la novel·la Mudances, que avui (20 h) es presenta a l'ajuntament de la població ano-ienca. Al costat de l'autora hi haurà el filòleg Ignasi Fernández i l'actriu Ariadna Camps, que recitarà fragments de l'obra.
Quin vincle té amb el poble de la Llacuna?
La família del meu home és d'a-llí. La novel·la no diu que l'acció transcorri a la Llacuna, perquè volia que fos un reflex de qualsevol poble de Catalunya. Però està plena de llocs reals que la gent de la Llacuna reconeixerà.
D'on sorgeix la novel·la?
Un dia, quan vaig sortir de casa meva, a Barcelona, em vaig trobar unes quantes caixes de mudances sense nom ni ningú al seu voltant. Unes caixes que podien anar a qualsevol lloc. I em vaig imaginar uns personatges a qui els podria passar una cosa així, personatges que van de Barcelona a la Llacuna partint de situacions personals diferents.
La Lívia i el Marcel.
Ella és una traductora que, des de petita, sempre ha estat començant de zero. Ell és un home molt convencional de qui se separa una dona que vol fer altres coses a la vida. El Marcel mai ha pres una decisió, però ella sí, tot i que és molt més jove. I tots dos se'n van de la ciutat amb un equipatge lleuger, però una càrrega emocional feixuga.
Home gran, noia jove.
Sí, però el lector ja veurà que no és el que sembla. Podríem pensar que són dues personalitats molt allunyades, però tenen moltes coses en comú: fan oficis solitaris, han estat a l'ombra d'altres persones, no els agrada parlar... I es coneixen caminant a la muntanya.
Volia explicar que mai és tard per tornar a començar?
Sí, i també volia parlar de les absències que carreguen els personatges, de la relació amb els pares, des d'un punt de vista intimista.
El títol és prou explícit.
Tots hem fet mudances, i sempre pensem que és un bon enrenou. La vida sovint fa un tomb i una mudança pot ser interior perquè canvies de feina, de coneguts, de paisatges...
La Lívia ha estat violada i no ho denuncia per por que no la creguin. La realitat supera la ficció, en aquest cas.
Cada cop que ens donen dades de violència sexual, ens preguntem per totes les dones que no denuncien. Algun lector m'ha increpat perquè la Lívia no presenta una denúncia. Però és que no es veu amb cor de fer-ho. Ja hem vist que hi ha sentències que fan plorar, i moltes vegades les violacions tenen lloc dins la família. Jo he volgut visibilitzar aquest segment de dones que no es veuen capaces de posar una denúncia quan han estat agredides.
