7 raons per fugir

? Espanya, 2018. Comèdia negra. 75 min. Direcció: Gerard Quinto, Esteve Soler, David Torras. Guió: Esteve Soler. Intèrprets: Emma Suárez, Sergi López, Alain Hernández, Alex Brendemühl, David Verdaguer, Lola Dueñas, Francesc Orella, Jordi Sánchez, Pepe Viyuela, Manuel Soto, Núria Gago, Aina Clotet, Vicky Peña, Àgata Roca, Ramon Fontseré, Rosa Cadafalch, Pol López, Borja Espinosa, Albert Ribalta. Dia: estrena a Manresa, a la Sala Gran del Kursaal, el 26 de març. Pantalles: s'estrena als cinemes el 5 d'abril.

La singularitat d'una opera prima tan valenta i arriscada com 7 raons per fugir ja comença en la composició del seu equip artístic: és certament inusual veure un llargmetratge codirigit per tres directors. Però aquesta només és la primera de tot un seguit de peculiaritats que converteixen el debut dels manresans Esteve Soler, David Torras i Gerard Quinto en una experiència creativa, apassionant i radical, que marca diferències amb el gruix de la producció cinematogràfica estatat dels últims temps.

El guió es basa essencialment en els textos teatrals d'Esteve Soler (de les internacionals i celebrades Contres), i s'estructura al voltant de set esquetxos independents, amb un pròleg i un epíleg, que exploren la invasió de l'absurd més punyent i surreal en uns escenaris aparentment costumistes. Una distorsió irreverent i crua de la realitat, que observa (i transforma) tot un seguit de conflictes (la paternitat no desitjada, la insolidaritat davant d'un atropellat, el pànic d'una núvia...) amb una mirada ferotge i macabra que regalima tones d'humor negríssim i traspua una visió decididament pessimista i misàntropa de la condició humana.

Però som davant d'una comèdia? Les rialles es congelen contínuament en els nostres llavis perquè patim una immersió brutal en uns retalls sagnants, on els diàlegs (precisos i esmolats) perfilen impecablement uns personatges (i unes situacions) que desemboquen irremeiablement en un carreró sense sortida (es pot fugir? cap on?).

La posada en escena, summament calculada i concentrada (un metratge insòlit de setanta-cinc minuts), s'aferma en uns espais interiors i sobresurt per una dramatúrgia continguda i paradoxal, perquè la desmesura implicíta en cada trama es plasma finalment amb una mesura sorprenent. No és capriciosa la cita inicial de Buñuel (de la seva extraordinària El fantasma de la libertad), perquè 7 raons per fugir traspua una demència subversiva que connecta amb el mític autor. També podem reconèixer l'herència del sarcasme ibèric més demolidor (el millor Berlanga) i, sobretot, una acidesa despietada genuïnament centreeuropea (un esperit austríac que recorre el teatre de Thomas Bernhard i el cinema de Michael Haneke, entre d'altres). Però, finalment, resta el pòsit personal i intransferible de la marca Esteve Soler, una mala bava tan intensa com depurada.

La conversa amb un cadàver i els dubtes d'un intrús (el sempre torbador Alex Brendemühl) esdevenen els punts culminants d'una miniatura clarivident i feridora, tan potent com compacta (amb una homogeneïtat infreqüent en un film d'esquetxos). D'altra banda, el repartiment (farcit d'intèrprets esplèndids com Emma Suárez, Francesc Orella, Aina Clotet?) assoleix un nivel magnífic i possibilita la credibilitat d'unes converses (i d'unes incidències) completament extremes. Hi ha, en definitiva, moltes més que set raons per recomanar l'estrena de Torras, Soler i Quinto, que l'han petat amb un deliri transgressor.