BEL CANTO
? Estats Units, 2019. Drama, suspens. 102 minuts. Direcció: Paul Weitz. Guió: Paul Weitz i Anthony Weintraub. Intèrprets: Julianne Moore (Roxanne Coss), Ken Watanabe (Katsumi Hosokawa), Sebastian Koch (Messner), Christophe Lambert (Simon Thibault), Elsa Zylberstein (Edith Thibault). Pantalles: Bages Centre (Manresa).
B el canto s'inspira en una novel·la, publicada el 2001 i basada en un afer verídic. El personatge central, una soprano reconeguda, és contractada per oferir un concert privat en la mansió d'un adinerat industrial japonès que viu en un país sud-americà sotmès a una dictadura sagnant. Però la vetllada es complica quan hi irromp un grup gueriller que vol aconseguir la llibertat dels companys empresonats.
El film aspira a ser un thriller claustrofòbic i angoixant, que emfasitza la dimensió psicològica i renuncia, doncs, a repenjar-se en l'adrenalina més convencional. La posada en escena cerca la intensitat dramàtica en la confrontació d'uns personatges antagònics, i no es recrea en la violència més explícita, procedent d'un muntatge accelerat. El problema essencial de Bel canto, però, és que les seves lloables intencions s'estavellen amb la direcció ineficaç de Paul Weitz. L'autor de la celebèrrima (i mediocre) American Pie no s'ha distingit mai per la subtilesa, i Bel canto no és cap excepció. I així, la trama, inicialment atractiva, es desinfla paulatinament perquè el director no ens proporciona ni les més mínimes dosi de perícia expressiva perquè ens puguem enganxar a una intriga potencialment absorbent que discorre pels llocs comuns més gastats fins a una resolució decididament fluixa. Bel canto pretenia ser un exercici de suspens psicològic, però una exposició vulgar (i un guió molt estereotipat) determinen que ens trobem amb un producte raquític. La darrera pel·lícula del gris Weitz només es pot recomanar als fans incondicionals de Julianne Moore, una de les actrius més versàtils i completes de la seva generació. La intèrpret excelsa de títols memorables com Magnòlia i Lluny del cel suposa l'única nota positiva d'una bagatel·la oblidable.
