«A final del 1977, una trobada casual de dos grups que volien fer premsa a Manresa va acabar amb una fusió dels dos projectes» i amb el naixement de Regió7 pràcticament un any després (el 30 de desembre del 1978). Anit, Gonçal Mazcuñán, un dels pares de la criatura i el director que més temps ha estat al capdavant del diari, explicava aquells inicis en la festa dels 40 anys i la nit de premis Regió7.

Unes paraules que deia en nom de tots els que van ser-hi a l'inici, i amb un record especial per dues defuncions, la d'Albert Macià i la d'Andreu Aguilera, que ha perdut el projecte per malaltia. El primer, vinculat des de l'inici al projecte i durant molts anys responsable de disseny i Cultures. El segon, traspassat recentment, una de les persones responsables dels canvis tecnològics i de l'inici de creació de la planta d'impressió, Impressions Intercomarcals (Imprintsa), director d'aquesta empresa. En els darrers temps, també era el director de les plantes d'impressió del grup Prensa Ibérica. I després de les seves paraules hi va haver un llarg i emotiu aplaudiment per tots dos.

Gonçal va sortir a l'escenari del Kursaal acompanyat dels primers que van ser en l'aparició del diari: Joan Montraveta, Remei Aranda, Jordi Comellas, Pilar Parcerisas, Josep Raluy i Josep Camprubí (que s'hi va afegir poc després i va ser president del consell d'administració fins que Prensa Ibérica va adquirir-lo, el 2006). Mazcuñán va parlar en nom de tots els que hi van ser des de l'inici, va recordar el concepte de «la família de Regió7», i, emocionat, va destacar que 40 anys després «el projecte continua viu, i viu com a poderosa eina» al servei dels lectors, del ter-ritori de la Catalunya Central i del país. Va destacar alguns dels valors que al diari ja hi van ser des de l'inici, com el rigor informatiu, la professionalitat, o el fet de ser «català en llengua i continguts».

Després va repassar el paper que havien tingut aquells iniciadors en el projecte, la gestió de Joan Montraveta (que va rebre un dels aplaudiments de la nit); el compromís d'un periodista que treballava a Barcelona i va ser el primer director, Jordi Comellas; la tasca de Pilar Parcerisas en la secció de Cultures; la de Remei Aranda, en la de societat i comarques; la prèvia al naixement que havia tingut l'activista social Josep Raluy, la del malaurat Albert Macià, i també la d'homes que hi van ser pràcticament des de l'inici, com Xavier Domènech i un joveníssim Pere Gassó.

Gonçal va anar donant les gràcies a tots els que van fer possible aquell primer Regió7, i les seves paraules van donar pas a una projecció amb els noms de totes les persones que van ser en aquell primer compromís. I després de la llarga llista de gràcies als que van escriure les primeres cròniques i van fer possible els primers números, va venir l'agraïment als subscriptors. Els primers, els que hi són des del primer dia, van tenir un reconeixement fa unes setmanes a la seu del diari i ahir es va poder veure el vídeo de l'acte.

En el tram final d'aquest apartat, els agraïments es van centrar en els treballadors, en alguns dels més veterans, Irene Grau, Mercè Puigpelat i Xavier Domènech, i en els membres del comitè d'empresa, que van representar l'actual plantilla, formada per 65 persones. A tots ells, el conseller delegat de Prensa Ibérica, Aitor Moll, els va donar un record amb motiu de les 4 dècades del diari.

Domènech, director adjunt de Regió7, va fer l'agraïment als lectors en nom dels treballadors, a la fidelitat dels que hi són cada dia i permeten que aquesta aventura periodística permeti pagar uns sous a un bon grup de persones en una ciutat com Manresa i un territori com la Catalunya Central. «Si fa 40 anys algú hagués dit que el meu noi ha trobat una bona feina, hauria pensat en la Pirelli, i no pas en el treball en un diari», va reblar. També va destacar la compra del diari per part de Prensa Ibérica, el seu «aixopluc», i «la generositat i paciència dels lectors».

El present i el passat de Regió7 es descriuen en el fet «d'estar en el moment oportú en el lloc adequat». I d'aquesta història ja en fa 40 anys.