És cert que David Bowie es va inspirar en dos joves amants que observava des de la finestra de l'estudi de Hansa, prop del mur de Berlín, per compondre la mítica Heroes, un tema que parlava, en definitiva, del plaer d'estar viu un dia més. El Heroes que ahir va tancar la festa d'aniversari d'aquest diari va tibar de l'èpica del duc blanc per estirar-lo una mica més i fer una clau de volta al guió per constatar que tots podem ser herois per un dia; el difícil és ser-ho cada dia. I d'això anava l'homenatge. Començant per l'escenari, continuant per la platea i acabant a l'amfiteatre.

L'immortal tema de Bowie, que les bíblies musicals consideren una de les millors cançons de la història, va inspirar, ahir a la nit, el final d'una celebració que va començar amb humor i va acabar amb el públic aplaudint i cantant tímidament una de les cançons més versionades del músic britànic, un tema que, curiosament, celebra també quatre dècades. Les casualitats existeixen. Però aquesta no. Estava molt pensada. La intenció era regalar al públic una cançó emblemàtica en una reinterpretació única amb uns protagonistes concrets i creada expressament. Irrepetible. Per una nit. I és el que van fer: rock clàssic ribetejat de compassos de clàssica, apunts de jazz per rematar el tema i les melòdiques veus d'un cor nascut del gospel. Diferents generacions, diferents estils. Amateurs i professionals en una demostració de complicitat i frescor a l'escenari. Ells anaven sobrats de ganes. I segurament van trobar a faltar un retorn més generós del públic.

Sota el paraigua de Bowie va sortir a l'escenari la banda de Heroes: Natxo Tarrés, de Gossos, que va marcar dúctilment el to vital dels primers versos de la cançó per donar pas a la carismàtica cantant santjoanenca Celeste Alías, que va enamorar amb la potència i maleabilitat de la seva veu. Arribava el torn de la veu trencada de Salva Racero, ex Lax'n'Busto, a qui el so, just a l'inici, li va jugar una mala passada que no li va impedir contagiar el delit de Heroes. A les guitarres, els veterans i solvents Valentí Holgado (McGregor's) i Juanjo Muñoz (Gossos, Puput); a la bateria, el jove i enèrgic Oriol Font (que va fer doblet amb Los Valientes, premiat amb el Tendències), i al baix, l'ideòleg de la proposta i del tema, Carles Blaya (McGregor's, actual cap d'Economia i anterior cap de Cultures d'aquest diari), a qui els músics, ahir, reconeixien que havia estat la peça clau per sumar-se a la proposta. A la dreta de l'escenari, el sextet de veus del cor, una representació d'Esclat Gospel Singers, amb Sílvia Luque, Sílvia Ollés, Maite Laso, Bego Molina, Teresa Lluveras i Ariadna Simón, que van apuntalar la cançó, sobretot al final, i que just abans d'actuar agraïen a Alías els seus consells. I, finalment, un quartet de joveníssims alumnes del Conservatori de Música de Manresa, d'entre 14 i 16 anys: Laura Romero (violí), Marc Giménez (violoncel), Mariona Casado (violí) i Toni Massegú (viola), que van aportar l'elegància de la corda a la inusual proposta. I això que, com explicaven, els primers sorpresos en canviar la clàssica pel rock van ser ells. Els arranjament els signava David Martell per a un tema amb 17 herois junts per una nit a l'escenari.