«Xipahuatzin va reclamar el dret a la corona»

Explica que Xipahuatzin, filla de Moctezuma, va arribar a Catalunya l'any 1528 com a regal del rei asteca al baró de Toloriu. Una història que sembla increïble i que segurament pocs catalans deuen conèixer.

Hi ha qui nega que aquesta princesa existís i, evidentment, que viatgés cap aquí amb Hernán Cortés; Ferran Cortés segons diuen els historiadors mexicans. A l'Arxiu d'Índies no hi consta cap Joan de Grau ni cap Maria de Grau que anessin amb Cortés, però sí un Juan de Grado i una Maria de Grado.

Per què volia negar Martín Villa una cosa com aquesta?

Tenim documentació que ens diu que Moctezuma va regalar tres fills a Cortés. I la noia de la qual parlo en el llibre, la princesa, la va donar a Joan de Grau i Ribó, baró de Toloriu. Com que tenia aquesta descendència reial, Xipahuatzin va reclamar el seu dret a la corona catalana. Per això Martín Villa diu que no va existir mai.

Com va saber vostè la història?

Hi ha una novel·la de Jordi Soler, Ese príncipe que fuí, que tracta del suposat últim descendent de Moctezuma a l'Espanya dels anys 60. Es veu que era un personatge a qui Carmen Polo va tocar força els nassos, i que anava per Bocaccio repartint conderacions de Moctezuma a canvi d'un milió de pessetes. Un dia, escoltant una conferència a Arenys de Munt, vaig saber que els anys 60 i 70 hi va haver uns alemanys que van comprar terres al costat de Can Bima, la que havia estat la casa del baró de Toloriu el segle XVI, per buscar-hi un tresor.

Quantes històries increïbles connectades entre elles.

Sembla ser que algú que vivia en una masia del costat de Can Bima havia anat a comprar a la Seu d'Urgell amb unes monedes molt estranyes.

Una llegenda urbana?

No ho sé. Però ja tornava a tenir un tresor com a la meva primera novel·la, Un secret de l'Empordà. Buscava una altra història per escriure i la vaig trobar. Però no m'interessava tant la història de la recerca de les joies -la Gestapo va anar dos cops a Albons per aquest tema- com parlar de l'Europa d'entreguerres.

Sembla destinada a bussejar en secrets amagats.

Doncs en la meva tercera novel·la parlaré de la darrera reina de Hawaii, que al Congrés dels Estats Units va fer un discurs en contra de l'annexió. Sembla que, fins i tot, va ser amant d'Stevenson, l'escriptor. Però el que m'interessa són els seus parlaments, tenen un bon paral·lelisme amb el procés. Ara bé, després d'això, prou de reines i princeses!

Un cop fixat el marc històric i el personatge real, què va voler reflectir a «A cavall del vent»?

M'interessava deixar constància de la visió que deuria tenir aquella noia, d'una cultura tan diferent a la d'aquí, sobre el viatge creuant l'Atlàntic i l'estada al mig del Cadí. Això també em permetia fer una relectura de la conquesta d'Amèrica: el relat històric pot ser una bomba de destrucció massiva de la història, una manipulació total i absoluta.

La princesa, però, no té paraula a la novel·la.

No, el recurs que faig servir per parlar d'ella és reunir quatre persones diferents, com la seva criada, un noble occità, un escrivà d'Índies i una ceretana a qui titllen de bruixa, per tal que exposin el seu record de la coneixença amb la princesa.

Volia reflectir els costums i la vida de la noia al seu país? La novel·la té un destacat component etnològic.

No era una noia que venia de la selva, era una persona molt més culta que la majoria dels que hi havia aquí. Es banyava cada dia, tenien aigua corrent... Per això, vaig voler parlar molt de la manera de viure en aquell lloc que els espa-nyols van conquerir.