06 de abril de 2019
06.04.2019
Regió7

«Les novel·les han de tenir certa ambigüitat moral, que triï el lector»

Rafel Nadal parla d'«El fill de l'italià», l'obra amb què va guanyar el Llull i avui presenta a Solsona

05.04.2019 | 23:21

«Escriure perquè sembli una història oral requereix de molt artifici». I de molt ofici. Com el que trasllada Rafel Nadal (Girona, 1954) a les treballades pàgines de la seva darrera ficció, situada a Caldes de Malavella on el 1944 van arribar un miler de mariners italians, supervivents del cuirassat Roma. Una «revolució» social, econòmica, sentimental per a un poble de 2.300 habitants. I una història real molt poc difosa que explica a través de diferents veus com el protagonista decideix, després de la mort de la mare, buscar el seu pare, un mariner italià que xiulava cançons napolitanes. Nadal va presentar a Manresa el darrer Premi Ramon Llull, El fill de l'italià (Columna), a la seu d'Òmnium, i avui el porta a Solsona (20 h, ajuntament).


Quan Joan-Lluís Lluís va rebre el premi Amat-Piniella va assegurar que les novel·les han de ser versemblants encara que la realitat no ho sigui. Ho subscriu?

Sí. Han de ser creïbles. Hi ha gent que em diu, Rafel, ets molt detallista, entres molt en els paisatges físics i humans, però jo crec que si aconsegueixes fer-los creïbles també els fas més universals. Aproximar-te molt a les petites coses és el que et pot donar la dimensió universal que tant m'agrada. I des que em tradueixen sempre m'agrada pensar que tothom ho pot entendre.

Diria, per tant, que la relació que estableix entre la realitat i la ficció s'ha convertit en el pal de paller de les seves novel·les?

Sí, però el que jo vull és escriure una història de passions, de sentiments, d'emocions i de personatges. No vull fer un llibre d'història, ni tan sols una novel·la històrica. Jo treballo amb el que la meva memòria ha depurat al final de la recerca, que pot durar un any, entre viatges i documentació.

I amb què es queda?

Amb el context, l'ambient i el paisatge, sobretot l'humà. Durant un temps estic molt enganxat a la realitat i després em sento molt lliure per fer una ficció que tindrà molt o poc de realitat.

El fill de l'italià surt d'un Club de Lectura i del jutge de pau de Caldes de Malavella.

Exacte, de l'Antonio Vilà. Era un club de lectura sobre La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015). Quan vam acabar es va aixecar una persona del fons de la sala i em va dir: 't'agradaria conèixer la història de mil mariners italians que es van refugiar a Caldes l'any 44 en plena Segona Guerra Mundial?

I què li va dir?

Que ja podia començar a explicar-me-la ara mateix!

Vostè la desconeixia.

No en tenia ni idea! L'Antonio Vilà va començar a xerrar i em va entusiasmar. Vaig veure que era un material literari fantàstic. Vam quedar per dinar i em vaig enamorar definitivament de la història.

Un regal!

I el miracle estava a punt d'arribar. Just quan acabàvem de dinar m'explica que la història del miler d'italians a Caldes va acabar amb tres matrimonis formals de tres mariners italians que es van casar amb tres noies de Vidreres, Llagostera i Caldes. I que tota la vida hi havia hagut al poble rumorologia de que hi havia un rastre molt més ampli del que en dèiem fills il·legítims.

Més?

El millor: que coneixia una persona que, ara ja de gran, havia començat a buscar el seu pare italià. I va dir: 'si vols, te'l presento, encara que potser no et voldrà dir res perquè és un home reservat'.

En Narcís Barceló.

Exacte. I en Narcís es va explicar molt bé perquè, com tota la gent de poques paraules, les poques que diu les diu molt ben dites. Gairebé no parla, dicta sentències. Literàriament em va facilitar molt les coses, i fins i tot els seus silencis, que en vam compartir uns quants, em van ajudar a entendre'l. Vaig estar un any baixant a Caldes per veure'l. És el protagonista del llibre.

En la novel·la com a Mateu. Molt inspirat en la realitat?

Sí, en els fets reals i en els protagonistes reals. És la història d'un nen que creix en una de les cases més pobres de Caldes, la Mina, una casa maleïda, que la gent evitava, amb fama de crits i violència... Ell se sent diferent i vol construir-se un futur. Molt aviat descobreix no només que se sent diferent sinó que és diferent perquè les velles del poble li diuen 'ai mira, que trempat l'italianet!.' Comença a pensar que pot ser fill d'un dels italians. Ell sap que van marxar mesos abans del seu naixement. Però no començarà a buscar-lo fins a la mort de la mare.

La Joana. El retrat d'una dona de postguerra.

La Joana és una perdedora de la guerra però no per raons ideològiques sinó de classe, perquè és pobra de solemnitat, i de gènere, víctima d'un matrimoni equivocat. Quan arriben els italians i el noi que xiula cançons napolitanes la festeja i la cuida i la tracta amb respecte, per a ella és una sorpresa. Però no es planteja que això la pugui alliberar. Ella sap que està condemnada a seguir derrotada, però descobreix que en altres circumstàncies hauria pogut ser diferent....

És trist.

Sí, però que de la tristesa d'aquesta dona acabi sortint una persona com en Mateu i al final es posin en contacte les dues famílies, la catalana i la italiana, és un camí d'esperança.

A més dels italians, explica que per Caldes, abans, havien passat 2.000 jueus, republicans... I després nazis. Queda molta història per redescobrir?

Aquests dies sempre dic que he descobert un món i que d'alguna manera la història més convulsa del segle XX europeu es concentra i desfila per Caldes de Malavella.

En sabem massa poc de la post-guerra?

Jo crec que sí, sobretot pel que fa a col·lectius com aquests, o el paper de la dona, o fins i tot llocs, indrets i elements de vida quotidiana que encara mereixen molta literatura. Tinc la impressió que la postguerra ens l'hem explicat molt malament, que va ser molt més cruel del que diem, però que quan la volem explicar la volem fer tan dramàtica que la fem en blanc i negre i li traiem molt dramatisme.

Per què?

Perquè la postguerra és en color. El sol sortia cada dia, els arbres brotaven, el mar era blau, la terra no era erma. El que passa és que quan havies de regar-la els guanyadors de la guerra no t'ho deixaven fer i, per tant, no podies alimentar els teus. A part de la postguerra de la misèria, del fred i la gana, hi havia el dolor moral i, sobretot, la precarietat i la incertesa de no saber què et passaria demà.

Per què el tiba aquest període?

Perquè et permet treure molt ràpidament l'ànima dels personatges. I com a marc literari és molt universal perquè tothom té una guerra a la seva vida.

L'interessa l'ànima però no els judicis morals.

Jo faig ficció. Jo no faig fotografia, que seria un llibre d'història; jo faig un quadre que de vegades és figuratiu però que molt més sovint és impressionista. Intento trobar l'ànima de les situacions i de les persones i posar-les en joc evitant judicis. Crec que les novel·les han de tenir certa ambigüitat moral perque és el lector el que ha de decidir. No vull fer lliçons. En aquesta novel·la no intento posar blancs i negres perquè, al capdavall, el compromís, en determinats moments, és per la supervivència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.