08 de abril de 2019
08.04.2019
Regió7

«No vull saber qui ets sinó què vols ser»

L'autor barceloní parla avui a la Llibreria Aqualata d'Igualada de la novel·la «Digues un desig», darrer Premi Sant Jordi

07.04.2019 | 23:58

Hi ha una vella dita que adverteix en contra d'allò que desitges perquè pot fer-se realitat. Però ha de ser pitjor tenir un anhel i no saber com donar-li forma i acabar avorrit de la vida. El darrer Premi Sant Jordi de literatura és una novel·la sobre un escriptor de renom que un 23 d'abril troba que als taulells de les llibreries hi ha una autobiografia que no ha escrit ell. Un misteri del qual el seu autor, Jordi Cabré (Barcelona, 1974), en parlarà avui a la tarda (19.30 h) a la Llibreria Aqualata d'Igualada.


Al capítol dels agraïments afirma que la novel·la «ha estat un part llarg i dolorós». La va estar mastegant molt temps abans de donar-li forma?

La primera idea em va venir al cap després de veure la pel·lícula Manhattan, del Woody Allen. La seva exdona treu un llibre en què explica la relació que tenien i el deixa fatal. Vaig pensar que fer això és una mala jugada per a qui ho rep. Mesos després, donant-t'hi voltes, se'm va ocórrer d'escriure una història similar però amb dues veus en primera persona, com si fos una autobiografia.

Un salt mortal endavant.

Seria com posar dos jos a la narració: aleshores, el lector es preguntaria qui és el protagonista, l'escriptor que troba un llibre amb l'autobiografia que algú ha escrit en el seu lloc o el personatge d'aquest llibre? Soc del parer que tots tenim més d'una versió de nosaltres mateixos.

Manhattan no era tan complicat, la veritat.

Realment, m'ha sortit una novel·la més claustrofòbica que el film del Woody Allen. Que algú et vulgui fer mal és angoixant, però tot plegat és més terrorífic si l'antagonista ets tu mateix.

Hi ha el risc que al lector li acaba explotant el cap?

Crec que tothom pot entendre el que passa. La novel·la flueix bé, no pots parar.

Què pensava que passaria mentre l'estava escrivint?

Em preguntava si la gent creuria que era un text autobiogràfic, però a l'hora pensava que seria bonic si passés això. I vaig decidir mullar-me i aportar elements de la meva pròpia vida, com Cadaqués, la Sagrada Família... Vaig voler entrar en la confusió, i això era arriscat: no soc jo, però sí que ho soc.

Ha dit un concepte clau de la novel·la: confusió.

Quin dels dos jos diu la veritat? Jo no, perquè em perjudicaria: tenia una vida estable i, el dia de Sant Jordi, entra en una llibreria, obre l'autobiografia que ell no ha fet i a la primera pàgina ja s'adona que la vida d'aquest altre jo és més emocionat que la seva. Però aquest altre jo també pot pensar que hauria preferit no haver desitjat aquesta altra vida.

Quin embolic. Un dels personatges de la novel·la diu que un llibre pot ser una arma perillosa. Per què?

Si no escrius el relat de la teva vida, ho farà algú altre: el sistema, una altra persona...

La novel·la, doncs, és una invitació que cadascú faci el seu propi relat?

Vivim vides rutinàries, les emocions que vivim són mentida, imaginàries. Però la nostra vida pot ser emocionant, el que passa és que a vegades ens oblidem de viure-la.

De què més volia parlar amb «Digues un desig»?

L'escriptor protagonista de la novel·la és professor de l'escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i vaig pensar que això em serveix per explicar que ell, en el fons, ensenya els alumnes a ser Déu: creen universos, atmosferes, personatges... Pero tot això és, alhora, la teva vida mateixa.

Aquest home, però, pateix de forma terrible perquè no sap qui ha escrit l'autobiografia, que conté informacions horroroses sobre ell.

No saber-ho és una mala jugada per a ell: pot pensar que ha estat ella, ell, un tercer personatge. Està obligat a saber què passa, i només pot conèixer la magnitud de la tragèdia llegint el llibre. I els lectors, també.

Al marge del desdoblament de personalitats, hi ha una altra protagonista, una noia que encisa un dels jos.

I, per això, si a l'autobiografia s'explica que ella té un pis, que treballa al Museu Nacional d'Art de Catalunya... ell hi va.

Ens podríem arribar a plantejar, doncs, què és realitat i què és ficció?

Els perfils de Facebook o Instagram no són mentides, sinó bones versions de nosaltres mateixos. Això és com pentinar-se abans de sortir de casa. Tots tenim una doble identitat, diverses maneres de ser.

Potser no ens ho sembla?

Qui ets tu? Un pare, un fill, un treballador, un líder... Les teves ficcions també són part de la teva identitat. Em resulta més interessant saber què vols ser que no pas qui ets. Això diu de tu més que no la teva realitat.

Per què?

En un ball de màscares, és més interessant saber quina màscara t'has posat que no pas descobrir quin és el rostre que hi ha a sota. La màscara diu coses de tu: com jugues, què somnies...

Els dos jos del seu relat també juguen a això.

Fixa't en Catalunya: no sé si serem un país independent, però diu molt de nosaltres que expressem tants cops que ho volem ser. I això és més interessant que saber si ho acabarem sent. Et poso un altre exemple: d'un gai, és més interessant saber quins anhels té, quines inquietuds pateix, que no fer-ho oficial.

Ha escrit sent conscient que hi ha una lectura extrapolable a la política en la novel·la que detectarà el lector català?

És clar, en política també s'escriuen relats. Hem de donar importància als desitjos, si no l'única realitat que tindrem serà la de «qué pone en tu DNI». I n'hi diuen carnet... d'identitat!

Quan ens posem a parlar d'identitats, podem tenir més d'una sorpresa.

La novel·la és una invitació a veure la part més fosca de nosaltres mateixos, els desitjos inconfessables, les perversions i les fantasies... És bo saber-ho.

Però potser tenim un disgust si mirem gaire endins.

És bo explorar-ho.

Vivim en l'era de la raó: la fantasia té mala premsa.

Sí, és una llàstima. Si busquem en la nostra part emocional, no dic que tot sigui possible, però ens permet pensar-hi. Hi ha lectors que em donen les gràcies perquè els parlo d'il·lusió. Vivim un excés de realisme: jo no vull saber què diu el teu DNI ni el teu ADN. Vull saber què vols ser i què vols que passi.

Li agrada Sant Jordi?

Sí, perquè és una ficció bonica: regalem roses de forma poc apassionada i comprem llibres que no llegirem. El contrari d'allò que desitjaríem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.