Ara fa un mes, Josep Maria Descals va trucar a Joan Barbé, amb qui es coneixien de quan l'advocat feia de tertulià a Flash FM -que dirigia el periodista i comunicador-, i li va dir que havia escrit una novel·la. La seva primera novel·la. Superat un silenci de «sorpresa», Barbé va pensar que si el Josep Maria, una persona «amb criteri per parlar de tot», s'havia aventurat a fer literatura, la novel·la havia de ser bona. I a més, ben escrita. Dijous al vespre, en un Espai Rubiralta ple de gom a gom, Barbé i Descals, amb tres interludis musicals amb la veu de Maria Sala i la guitarra de Darío Barroso, van recuperar la tertúlia per culpa d'un inesperat debut literari no inclòs en el Codi Penal. I ho van fer davant d'un públic atent, majoritàriament poc habitual de cites literàries, i encantat de retrobar-se.

«És bona, és punyent, desvergonyida, descarnada i atrevida». Així definia Barbé Nahid (Parcir Edicions Selectes), el debut literari de Descals, basat en la història real d'una atractiva dona d'origen àrab, a l'inici d'una conversa on Barbé va voler saber d'on sortia la Nahid i per què va canviar la redacció d'una querella per la ficció. L'advocat bagenc va deixar clar que una de les seves «manies» és «intentar fer les coses que em venen de gust». La Nahid literària arribaria després que la protagonista real visités Descals al seu despatx -«no el de Manresa»- i, per resoldre el problema que la va portar a consultar un advocat, li acabés explicant que en el passat havia exercit la prostitució amb destacats noms de l'alta societat barcelonina. Per a Descals, «la gent que ha passat per grans problemes sol tenir la necessitat de donar la seva versió». I l'advocat ho ha fet relatant un món sòrdid sense «tallar-se ni un pèl». La realitat, li va dir la Nahid, és la realitat. En definitiva, és el pal de paller dels advocats.

I la realitat parla de la història d'una persona que «lluita per sobreviure». És per això que l'autor va negar haver retratat una part de la societat -nouvinguts amb escasses oportunitats- sinó «la vida d'una persona concreta i sense cap intenció de moralina. Insisteixo, una història novel·lada de tal manera que ningú no pugui identificar ningú»... no fos cas que algú hagués de trucar a l'advocat.

El geriàtric és ficció i els advocats que planen per la novel·la, «si se sap llegir entre línies», va assegurar Descals, no surten malparats. Com a totes les professions, ja siguin «arquitectes o periodistes», va dir, se'n veuen de tots colors. Clients de la Nahid inclosos. «També adovocats?», li va demanar sorneguerament Barbé. «A mi no em consta», va respondre de la mateixa manera Descals.

Fets reals però llocs i protagonistes «falsejats i barrejats». Tot el que explica, assegura, va passar. Tot?. «Tot i menys». Després d'una oportuna reinterpretació de Walk On The Wild Side de Lou Reed, Barbé va entrar a fons en matèria: «La novel·la seria una crònica del sexe d'alt estànding a Barcelona?». Descals li va atorgar un cert «valor documental» però no haver escrit «la guia de l'oci de Barcelona», va afegir tibant d'ironia. Perquè el llibre té escenes de sexe explícit que, va dir, no el van «sorprendre, ja tinc una edat, però sí impactar» quan les hi explicava la Nahid. Una noia que genera «empatia» perquè és una «víctima». Però una víctima que se'n surt. La reflexió bàsica per entendre la protagonista és aquesta: «Si aquest sistema el que vol de mi és això, ho tindrà, però jo posaré les normes», sentenciava Descals.

La realitat, va dir, no supera la ficció, en aquest cas segur que no. Escrit en castellà perquè, si no, «hauria perdut autenticitat», Barbé va burxar-lo per destapar lligams manresans, però Descals, astut en el joc, el va driblar com Barbé sabia que faria. L'autor va recomanar a tothom escriure una novel·la. Per teràpia, per gust. Perquè, al capdavall, «has de fer tot el possible per ser feliç». I Descals ha trobat una part d'aquest estat en la ficció. Que acaba bé. Amb final feliç.