«Quan ets jove també pots sentir que la vida es desgasta i perd intensitat»

Un dels membres del jurat, Pau Vidal, diu que la seva novel·la té una voluntat experimental. Hi està d'acord?

Potser sí, però això d'experimental és molt relatiu. Ja està tot fet, però pots jugar amb la manera de dir les coses.

Per tant, tot acaba sent una influència?

Tot influeix, per bé o per mal. Des d'allò que llegeixes fins a les pel·lícules que mires... Darrerament he fet algunes lectures que m'han aportat una nova visió d'algunes coses, autors com Hesse, Sade, Nietzsche... I, en l'àmbit més literari, reconec la influència de Rodoreda, i també d'altres escriptores contemporànies com Maria Guasch i Maria Cabrera. O Irene Solà, de qui llegint els diàlegs d' Els dics vaig tenir clar que volia escriure'ls com ella.

Dues narradores i una poetessa, Maria Cabrera.

Té un prosa poètica que, per a mi, és el que ha de ser la poesia.

Quins temes li interessen?

Per exemple, el debat entre si llegim perquè som de tal manera o som de tal manera perquè llegim el que llegim. M'interessen l'antropologia i la sociologia: per què reprimim els nostres instints? La moral és un invent de l'home.

Fins i tot, potser, la seva tragèdia, incapaç de comportar-se d'acord amb aquesta moral.

Em sembla fascinant que els humans tinguem la necessitat d'allu-nyar-nos de la natura, en favor d'uns constructes, i d'aquí neixen el mal, la religió, els instints reprimits, el bé i el mal, el concepte que la mort és una cosa que no va amb nosaltres. De fet, no hi pensem.

Però, sense moral, on seríem tots plegats?

La vida col·lectiva seria inviable.

Sort, doncs, en tenim.

Però hi ha valors que emergeixen d'aquesta moral que no tenen sentit. Nietzsche es preguntava si la humilitat és bona.

Si més no, té bona premsa.

Però la humilitat no fa més possible la vida, afirmava el filòsof.

«La mort lenta» és la història de dos germans, un noi i una noia, que es queden orfes quan encara són joves. La seva resposta a la tragèdia és enclotar-se al seu pis de Sants, a Barcelona. Aquesta és la seva moral?

En la novel·la tracto moltes coses que anaven sortint. Els personatges van manar molt, i em portavem d'aquí cap allà, feien coses que ni jo mateix entenia... fins a més endavant. Sona tòpic, però és així.

Per quin motiu va triar aquest argument?

M'interessava reflectir la idea que les coses no tenen principi ni final, són talls, flaixos de vida. L'argument és el motlle a partir del qual puc parlar de tot un seguit de temes que m'interessa tocar. Els germans es troben de cop i volta que els seus pares es moren en un accident. Per desencallar la seva situació, arriba una exparella del noi.

Quin paper juga la presència dels pares? Des de l'inici sabem que es moren, però no desapareixen de la narració.

Les referències a ells em serveixen per explicar la vida familiar que han tingut els dos germans, per què es comporten com es comporten. És un matrimoni infeliç, amb un pare absent i una mare que es consumeix a poc a poc. I els germans, de petits, ho veuen amb ulls de nen. Això explica moltes de les coses que fan en el present.

L'Aram i la Lena són joves deprimits pel cop que els ha donat la vida. Tot el contrari del recurs d'associar la joventut a la vitalitat i l'alegria.

Allò que els passa no té a veure amb una determinada edat, les situacions no són tan diferents si les experimentes de jove o d'adult. En un moment donat, l'Aram i la Lena s'adonen que la vida es desgasta i les coses perden intensitat. Hi ha una sensació d'erosió.

I contra això?

Has de trobar coses que et moguin per dins.

Vostè, any amunt, any avall, té l'edat dels protagonistes.

Hi ha amics meus que han llegit la novel·la i s'han identificat sobretot amb la Lena, amb la idea de la joventut com a inici de l'exhauriment. Hi ha un moment en què el narrador afirma que la idea que tenien la Lena i l'Aram de menjar-se el món, quan eren adolescents, s'esvaneix: «Cada vegada més entenen que això de menjar-se el món és una quimera i que és el món que se'ns menja a nosaltres». El resultat de l'exhauriment és l'apatia que vius en l'edat adulta.

És una novel·la pessimista?

Depèn de què entenguis per pessimista. Jo crec que és un text molt reflexiu, que planteja temes d'una manera que no hi penses en el dia a dia. No tenim temps de pensar si el que fem té sentit.

La mort, com deia abans, és un tema que sembla tabú. Com la tracta en la novel·la?

Et sorprèn com una possibilitat real. A La mort d'Ivan Ilitx, de Tolstoi, el personatge s'adona, de cop i volta, que la mort existeix. L'única cosa que sabem és que ens morirem, però no en fem cas.

La novel·la té un ritme aparentment tranquil, lent.

És la lentitud de la vida quotidiana, les escenes diuen moltes coses dels personatges. La Lena, quan veu que el seu pare mata un gat, es pensa que és un assassí. M'interessa anar ensenyant el personatge quan és petit, al lector, perque s'entengui com és de gran.

La Lena té una personalitat forta, marcada.

Jo tinc més estima a l'Aram, la Lena té una manera de ser diferent de la meva. Tots dos tenen tanta vida a dins que em duen de la mà.

«La mort lenta» li ha valgut el Premi Documenta de narrativa. Amb «Renills de cavall negre» ha guanyat el 1r Certamen d'Art Jove de poesia Salvador Iborra, que ret homenatge al poeta valencià que el 2011 va ser assassinat a Ciutat Vella, a Barcelona, per una discussió sobre el robatori d'una bicicleta. Dos guardons pràcticament coetanis: què vol explicar al poemari?

Poetitzo el procés antropològic de néixer com a animals, amb instints, desig sexual, capacitat de destrucció... i el control de la societat, que ens ensenya a autocensurar-nos. Ressegueixo aquest procés: els cavalls són com el carro alat que, en el mite de Plató, simbolitza l'ànima humana.