Un bon títol d'almodóvar però cap obra mestra

? Espanya, 2019. Drama. 108 minuts. Direcció i guió: Pedro Almodóvar. Intèrprets: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Cecilia Roth i Raúl Arévalo. Pantalles: Bages Centre (Manresa) Guiu (la Seu) i Yelmo (Abrera).

El bloqueig creatiu (i personal) d'un realitzador famós ha estat un dels temes recur-rents en un veritable subgènere, el cinema dins del cinema. Ocho y medio (Fellini, 1963) i Viaje a Cythera (Angelopoulos, 1984) són dos dels seus títols cabdals. Pedro Almodóvar s'ha apuntat a aquest corrent amb el seu nou llargmetratge, que completa una trilogia iniciada fa trenta-dos anys amb la magnífica La ley del deseo i continuada amb La mala educación. Dolor y gloria ens apropa a la crisi existencial d'un director consagrat, Salvador Mallo, que, afectat de problemes físics i psicològics, mira cap enrere per intentar trobar les respostes als interrogants interiors més pertorbadors. L'autor manxec, que enguany arribarà a la setantena, ha teixit la seva cinta més íntima i declaradament confessional. En el seu alter ego (una esplèndida composició d'Antonio Banderas) podem reconèixer nítidament algunes de les seves passions i obsessions: els records agredolços dels vuitanta (amb una picada d'ullet molt evident: la presència a la banda sonora d'una cançó d'Alaska y Dinarama), la relació absorbent amb la mare, les drogues? Hi ha una voluntat (lloable) d'evitar la grandiloqüència i conté alguna seqüència admirable i corprenedora (el reencontre amb el seu vell amant), però aquest Dolor y gloria, carregat amb unes dosis evidents de melangia, nostàlgia i cinefília (els homenatges a Natalie Wood i Marilyn Monroe), està envoltat d'una pàtina d'una autocomplaença excessiva que resta intensitat i profunditat al resultat final. El cineasta espanyol (molt sobrevalorat) ha signat la seva millor pel·lícula des de La flor de mi secreto, però encara està molt lluny de la primera divisió i els mestres en què s'ha emmirallat (com Fellini i Angelopoulo) continuen sent un territori inabastable per a ell.